Quan penso en els drets lingüístics dels catalans, em ve al cap el jutge Marchena. Vaig seguir tot el judici contra els líders polítics i socials que van organitzar el referèndum d’independència de l’1 d’octubre del 2017. Davant la petició dels acusats de poder declarar en la seva llengua, el senyor Marchena va dir que entenia que, per “raons emocionals”, volien parlar en català. Tècnicament els va reconèixer el dret a fer-ho, però només amb intèrpret i traducció consecutiva, i no pas amb traducció simultània, al·legant que no hi havia prou auriculars disponibles. Els presos polítics ho van refusar perquè volien parlar de manera fluida, sense les interrupcions inevitables de la traducció consecutiva. Quant als advocats, va ser clar i net: interdicció de fer preguntes en català. Jo, estupefacte, no em podia creure el que sentia. Va ser un xoc d’incredulitat que encara no m’ha abandonat. Quin ridícul, senyor Marchena! El català “emocional” és relegat a la categoria de folklòric i, alhora, prohibit. El català, una llengua que es parla per raons sentimentals, sense drets lingüístics suficients, mentre que la llengua del poder, judicial en aquest cas, és només el castellà. Algú dels encausats hauria hagut de contestar al jutge Marchena: “El mateix us dic, jo reconec les raons que us porten a parlar en castellà.”

Comparo sovint el Quebec i Catalunya. No vull, però, fer la impressió que el Quebec és perfecte, no ho és ni de bon tros. Quan vaig arribar a Catalunya, em deia que els catalans són els quebequesos d’Europa, i els quebequesos són els catalans de l’Amèrica del Nord. Ara sé que això és veritat, però que hi ha matisos. Espontàniament m’emmirallo en el Quebec i, de retruc, en el Canadà, per poder entendre millor........

© El Punt Avui