Que l’art ha estat sempre al costat del poder sembla força innegable. Ja sigui per cohesionar imperis, cas de comerciants i navegants de mars antics; per indicar al poble en què havia de creure i quins déus li eren permesos, cas dels pagesos i cavallers de la cristiandat; o com a instrument de classe i de posició, cas de burgesos i d’aglutinadors de col·leccions nacionals modernes. Si bé les primeres avantguardes del vint inicialment li posen problemes al poder, aviat són fagocitades pels règims polítics: des dels totalitarismes europeus (tant els primers soviets com els fascios de Mussolini es deixen robar el cor per la línia constructivista i el delit futurista pel moviment) fins al capitalisme americà, que exporta com una marca d’imperi els regalims i les taques de l’expressionisme abstracte. El que passa és que les democràcies contemporànies aviat s’adonen del poder de la imatge per controlar el relat polític. I fins avui.

Proveu a entrar dins les avingudes i places d’un museu. Resseguiu textos de paret i codis QR, audioguies i declaracions d’artistes i curadors, i proveu de comptar les vegades que topeu amb la paraula crític.........

© El Punt Avui