El fracàs és un dels tabús moderns més estel·lars, perquè està tan mal vist que gairebé sembla que no existeixi. Quan algú cau, no cau: aprèn. Quan alguna cosa surt malament, no surt malament: és una oportunitat. Quan no arribes on volies, no has fracassat: t’has reinventat. El fracàs –com la mort o la vellesa– s’ha tornat un mot impronunciable. Vivim envoltats de relats de superació, de gent que ho va perdre tot –menys el relat– i que ara ho explica en format conferència, llibre o pòdcast. El fracàs només s’accepta si és provisional, si arriba amb lliçó incorporada i acaba sent rendible. Caure, sí. Quedar-te a terra, no. Diuen que equivocar-se forma part del camí, però sempre que el camí porti a algun lloc presentable. No hi ha espai per al fiasco que no serveix per a res, per a l’error que no fa més savi, per a la vida que no millora després de la trompada. La meritocràcia també ha colonitzat la derrota. Si t’ha anat del cul, la deus haver cagat en algun punt. El fracàs sempre és íntim, mai estructural. Fracassar fa vergonya. No perquè faci mal –que també–, sinó perquè no encaixa en el relat dominant. Fracassar sense glamur, sense final edificant, sense gir inspirador és una indecència. Com si la vida tingués l’obligació moral de justificar-se. Potser el problema real no és fracassar, sinó haver convertit l’èxit en l’única forma legítima de sobreviure. Cal reivindicar el dret a no arribar, a no destacar, a no transformar cada pífia en una marca personal. Acceptar que hi ha vides que no triomfen i, malgrat tot, són vides. Fracassar, de vegades, no és el primer pas cap a res. Existeix i prou.

© El Punt Avui