La preocupació pel valor nutritiu, la qualitat i la seguretat dels aliments és un fet creixent en els àmbits més desenvolupats del nostre món, en què podem triar què mengem, com, quan i quant –preocupació que no es poden permetre els qui tenen pocs recursos, en augment fins i tot en el nostre entorn més proper, ni, encara molt menys, els qui passen gana. Però en el món desenvolupat, en què cada vegada prevalen més els criteris simplificadors, com que el rigor sobre qualsevol tema requereix temps, triar bé les fonts, llegir i reflexionar, no n’hi ha prou amb missatges breus i esquemàtics d’influenciadors o experts, no sempre prou informats ni formats.

Aquesta situació es veu agreujada per una tendència cap a integrismes reduccionistes, que en el món de la política es manifesten en forma d’ideologies extremes i que, pel que fa a la nutrició, preconitzen dietes radicals que qualifiquen els aliments, sense matisar degudament, de “bons” i “dolents”. No tenen prou en compte el seu marc global, la seva forma de preparació ni l’estat de salut i altres característiques biològiques de qui els ingereix. Obliden que un aliment que compleix amb la legislació no és dolent. El que cal és considerar la quantitat ingerida, és a dir, la dosi.

De fa temps, un dels grups d’aliments més debatuts és el dels sucres, que es consumeixen sols o com a ingredients d’aliments. Serveixi com a exemple l’article La tòxica veritat sobre el sucre, de Lustig, Schmidt i Brindis, publicat l’any 2012 a Nature, que proposava que els sucres afegits es controlessin com l’alcohol pels perills que el seu consum representa.

El problema i el debat corresponent segueixen vigents. Aquest proppassat mes de març, Chuck Dinerstein, del Consell Americà de Ciència i Salut, ha publicat l’ article Què passaria si el sucre fos regulat com els opioides o la pol·lució de l’aire? Planteja que, si bé el sucre i els productes dolços són una temptació que indueix un consum excessiu, cosa que augmenta el risc i els efectes de la diabetis, l’obesitat i altres trastorns, el seu consum moderat per part d’una persona sana no representa cap perill, en el benentès que l’addicció al sucre és diferent de la dependència de les drogues, i que no té sentit prohibir-lo o controlar-lo massa estrictament. Les administracions tracten de reduir-lo gravant amb impostos els productes amb sucre, com, per exemple, les begudes refrescants, però aquesta és una qüestió de responsabilitat, risc i regulació del conjunt de la societat.

D’altra banda, substituir el sucre per altres edulcorants pot alterar el gust, la textura i altres característiques dels aliments. A més, concentracions altes de sucres tenen un efecte conservant que es perd si se’n prescindeix.

Les administracions intenten posar-hi ordre mitjançant la legislació alimentària i guies nutricionals i els consells d’entitats científiques, sanitàries i de consumidors, que van evolucionant en funció de la recerca, molt abundant –a vegades més o menys discutible o discutida i no sempre acceptada per tots els experts, cosa que pot desorientar la població.

Tota aquesta informació és important si els consumidors la valoren i actuen en conseqüència. En el cas dels sucres, n’hi ha d’especialment dirigida a la població infantil, més sensible a la seva atracció i, per tant, a les conseqüències d’una ingesta excessiva. A qualsevol edat, no convé que les quantitats de sucres sobrepassin els 25 grams al dia, tenint present que, per exemple, uns 100 mil·lilitres de begudes de cola o refrescants amb sucre representen uns 10 grams.

No sembla, doncs, raonable qualificar el sucre o, més ben dit, els sucres com a addictius, i per tant com a drogues, però cal valorar que creen una certa dependència i la societat ha de procurar limitar-ne el consum. També és molt important la publicitat, que ha d’estar regida pels criteris de les autoritats sanitàries i no només dels publicistes o productors d’aliments. En definitiva, no són ingredients perjudicials en quantitats prudents, però sí un factor de risc que s’ha de minimitzar, avaluant la disponibilitat, la formulació dels aliments que els contenen i les formes de promoció i consum. Com afirma Dinerstein, el que es considera un tema d’elecció del consumidor, en aquest cas també pot ser de control públic, però no policial com el dels serveis antidroga.

© El Punt Avui