Servillo i Sorrentino, al rodatge de la pel·lícula ‘La Grazia’ / Andrea PIrello

El cineasta italià Ettore Scola defensava que “el cinema és un mirall pintat”. Volia dir que les bones pel·lícules ens retraten tal com som, a nosaltres i al món que habitem. I l’última pel·lícula del director Paolo Sorrentino, "La Grazia", aconsegueix exactament això.

El pes recau en un immens Toni Servillo. Interpreta Mariano De Santis, un president fictici de la República Italiana a la recta final del seu mandat, paralitzat per les decisions que ha de prendre: té sobre la taula l'aprovació d'una polèmica llei d'eutanàsia i la petició d'indult per a dues persones que han comès crims de sang.

Dilemes morals duríssims que l’obliguen a mirar cap endins, a repassar els seus propis errors, el pas del temps i el pes del seu llegat. Acostumat a dictar certeses per a tota la nació, el president topa de cara amb la seva pròpia fragilitat, i és precisament en aquesta cruïlla on Sorrentino ens llança la pregunta central de la pel·lícula: De qui són els nostres dies?

Sovint caiem en l'error de pensar que el nostre temps ens pertany en exclusiva, que les nostres decisions només ens afecten a nosaltres, ja sigui en l'àmbit personal, professional o polític. Però en el fons sabem que no és així, i la pregunta de Sorrentino ens ho recorda.

Els nostres dies no són només nostres, també pertanyen a les persones que ens envolten, i que sovint ni coneixem. A la família, als amics i, en el cas d'un servidor públic, als seus ciutadans. Les nostres hores, la nostra llibertat, no es viuen mai en un buit. I aquesta reflexió ressona.

Perquè vivim en una societat atrapada en dues actituds igualment malaltisses. D'una banda, l'acció cega, l'automatisme pur, la tendència a viure reaccionant constantment a l’enrenou del dia a dia, a viure teledirigits pels algoritmes i la trinxera.

Però, a l'altre extrem, hi ha un parany encara més subtil: el cinisme, el nihilisme, la temptació de pensar que, com que tot és massa complex, el millor és no prendre partit mai. Una apatia disfressada de saviesa que només amaga una certa covardia.

Davant d'això, "La Grazia" ens ofereix una alternativa: l'acció reflexiva, l'elogi del dubte i de la pausa. Ens ensenya que reflexionar no és ser feble, sinó ser profundament responsable. Apropiar-nos dels nostres dies vol dir tenir el coratge de fer una pausa. Escoltar i pensar com allò que farem afectarà els que depenen de nosaltres.

Tornada al camí europeu

Abascal perd el seu banquer

Però aquesta aturada no ens pot dur a la paràlisi permanent. S'ha de dubtar per poder entendre, però finalment s'ha de tenir el coratge de prendre una decisió. Amb llibertat. I amb totes les seves conseqüències.

Això és el que ens exigeix avui el mirall de Sorrentino. No viure amb el pilot automàtic, atrevir-nos a pensar per nosaltres mateixos.I, ara que arrenquem aquest dimarts, de qui serà el nostre dia? 

© El Periódico (CAT)