Fa anys, quan semblava que Catalunya i Espanya havien d’agafar camins separats, un amic de llavors em va retreure el que jo escrivia en aquell període, quan aquelles paraules, Espanya i Catalunya, es conjugaven en present de l’imperatiu i de mala gana.

Va ser un temps molt dur, per als catalans, per als qui, sent d’altres latituds, o per a la ciutadania en general, vam patir la incertesa que va arribar al punt culminant quan el llavors president de la Generalitat va desistir de declarar la independència. Aquell amic em va instar a deixar de parlar-li, a callar, a no esmentar si més no, en el que escrigués o en qualsevol circumstància, els noms propis dels seus parents. Va ser per a mi el moment més dur, més simbòlic, d’aquella terrible espera d’un procés (el procés) que va posar a punt del desastre un futur que semblava de vidre trencat.

Catalunya, i la seva capital, Barcelona, em van ensenyar a llegir i a escriure en l’idioma de Marsé, en els idiomes de Serrat, en la manera de ser de Carmen Balcells o de Beatriz de Moura i de Jordi Herralde, en l’humor del Pitoniso Pito........

© El Periódico (CAT)