Santiago Abascal, al Congrés. / 74

La major part dels homes de casa meva se’n van anar a Veneçuela durant els anys de la fam espanyola, que van ser molts. Un oncle meu, que va ser dels que hi va fer certa fortuna, com a mecànic de la Leche Carabobo, va ser qui més ens va ajudar a mitigar la misèria a la qual, en aquells anys, estàvem sotmesos els pobres. El bo d’aquella època era el pitjor de tot: nosaltres no sabíem que estàvem necessitats, perquè tots els habitants del barri –i no tan sols aquell lloc, que era sobretot un barranc– érem igualment desgraciats.

Llavors al barri la paraula desgraciat no es deia, és clar: ens afectava en realitat a tots nosaltres. A casa de la mare, i del pare, els grans, estaven sempre pendents del gir que vingués de Caracas. De vegades no venia res, perquè tampoc els de Caracas de la nostra família eren uns potentats. El Tomás tampoc ho era, però era generós i es feia el que fos perquè la meva mare, que era la seva cosina i la seva amiga, ens donés menjar.

Un dia el Tomás va venir des de Veneçuela i ens va........

© El Periódico (CAT)