Sol passar quan se celebra un Mundial (també uns Jocs Olímpics) que s’analitza la competició en termes geoestratègics. El Mundial d’aquest any hi dona peu, amb la relació tensa entre dos dels amfitrions (Canadà i Mèxic) i el tercer (Estats Units), el conflicte entre aquest i l’Iran o el bon rendiment dels equips africans i llatinoamericans en la fase de grups i els primers encreuaments.

De la mateixa forma, es pot analitzar el discurs polític a partir de la seva creixent futbolització. A mesura que el populisme (de tot l’espectre polític) depreda l’acció política, el discurs s’adapta a una lògica emocional visceral que tot ho impregna. La confrontació ideològica passa a ser un assumpte de forofisme: seguidors del sanchisme, hooligans de Vox. En aquest procés, el populisme, en especial el d’extrema dreta en els últims temps, acaba arribant a la conclusió que tots els futbolers arriben: que els àrbitres sempre beneficien el rival. Donald Trump, Jair Bolsonaro o Marine Le Pen són exemples de l’estratègia de posar en dubte les regles del joc electoral. En el seu viacrucis de populisme i auge........

© El Periódico (CAT)