L’accident de Gelida, 2a part

Han passat més de dos mesos des d’aquell vespre de gener en què Gelida va saltar als titulars de tot arreu. El nom del municipi va quedar lligat a un accident ferroviari que va desencadenar la crisi de Rodalies, amb el tall del servei i al col·lapse de l’AP-7. Però si la primera part d’aquesta història va ser el xoc, la segona és, sens dubte, la del desconcert. Perquè el més sorprenent no és només el que va passar, sinó el que encara no ha ocorregut: la normalitat no ha tornat. Hores d’ara, el tram de la línia R4 entre Sant Sadurní i Martorell continua sense servei per a viatgers de Rodalies. El que havia de ser una afectació puntual s’ha convertit en una anomalia persistent. I això no és una conseqüència d’un accident, sinó el símptoma més d’un sistema que grinyola, no tant sols en el dia a dia sinó en la gestió a llarg termini.

Deu setmanes després del sinistre, la xarxa de RENFE continua acumulant incidències greus i afectacions diverses. Els terminis de restabliment s’han anat ajornant reiteradament, mentre els usuaris s’han vist abocats a alternatives precàries. Un mes després de l’accident, el servei havia perdut una part significativa de passatgers, fet que evidencia la desconfiança generada. Només cal veure el mini bus que a Gelida fa de llançadora cap a Martorell i ja no parlem de la gestió dels autocars que connecten les estacions principals. Sobta, però, que hi passen trens de mercaderies i alguns de regionals des de fa força dies. Tot plegat reforça la sensació que l’accident de Gelida no ha estat un incident més, sinó el detonant d’una etapa de carències en el transport públic molt més profunda. Ha donat pas a un debat més ampli sobre el manteniment, la inversió i la gestió d’una infraestructura essencial.

Mentrestant, Gelida continua apareixent en el mapa informatiu, però ja no només com un escenari ferroviari famós, sinó com el símbol d’un problema no resolt. Això marca, perquè allò que havia de ser un record dolorós, però tancat, es manté obert en forma de vies buides i trens que no passen. La segona part d’aquesta història ja no és el que va passar, sinó del que no s’ha sabut arreglar. És aquí on el relat canvia; no és només un record tràgic, sinó un despropòsit que s’allarga massa en el temps.

Si la tecnologia pensa per nosaltres, què ens queda a nosaltres?

© El 3 de Vuit