Miquel Vadell Balaguer

Les ànneres de Mainou

Les ànneres de Mainou. / M. V.

Després de molts d’anys de recórrer camins en bicicleta, un acaba aprenent a llegir-los. N’hi ha que només duen d’un lloc a un altre, però d’altres responen a una lògica territorial més profunda, com si haguessin nascut del paisatge. Són més que camins: traces antigues que han ajudat a ordenar el territori.

El Camí del Raiguer és una d’aquestes traces. Avança als peus de Tramuntana, just allà on la muntanya cedeix pas a la plana, prou alt per evitar les terres que s’enfanguen i prou baix per no haver d’entrar dins la serra. No sabem amb certesa quina era la seva funció originària, però la traça i els jaciments que l’acompanyen han fet pensar en un origen molt antic, fins i tot romà. Avui sobreviu fragmentat, entre asfalt i racons gairebé oblidats.

Fa uns dies hi tornava a passar quan vaig retrobar una de les imatges més tristes i, alhora, més tendres del nostre camp: les ànneres de Mainou.

Viuen, o sobreviuen, al costat del camí, dins un gran sot que quan plou s’omple d’aigua. No sé exactament com hi arribaren. M’agrada imaginar que, quan la finca va anar perdent part de la vida agrària que l’havia caracteritzada, cercaren fora allò que ja no trobaven dedins. Amb el temps, qualcú se’n va adonar. Ara hi ha qui els du menjar i, quan falta aigua, n’hi posa al clot. I així, entre la........

© Diario de Mallorca