Quan la violència esdevé un cercle: la necessitat urgent de la pau

Una imagen del día Escolar de la No Violencia y la Paz / CIM

Vivim temps en què la paraula «violència» ha deixat de ser excepcional per convertir-se, massa sovint, en quotidiana. Les notícies ens arriben carregades de tensió, d’enfrontaments, d’odi verbal i, massa vegades, d’odi convertit en acció. L’atemptat recent contra el president dels Estats Units no és només un fet aïllat o anecdòtic: és un símptoma. Un símptoma d’un món que, en molts àmbits, ha perdut el rumb del diàleg i ha començat a normalitzar allò que mai no hauria de ser normal.

La violència, quan arrela, no es queda mai quieta. Té una dinàmica pròpia, gairebé orgànica: creix, s’escampa i es retroalimenta. Un gest violent en genera un altre, una paraula carregada d’odi n’encén una altra encara més forta. I així, sense adonar-nos-en, entram dins un cercle que sembla no tenir sortida. Aquest és el gran perill: la violència no resol res, sinó que perpetua.

Hi ha qui pensa que la violència pot ser una resposta, una eina, fins i tot una solució. Però la història —tant la llunyana com la més recent— ens demostra el contrari. Cada conflicte que s’ha alimentat amb més confrontació ha acabat deixant ferides més profundes, societats més dividides i persones més desconfiades les unes de les altres. La violència pot imposar silenci, però mai no construeix entesa. I el cas de l’atemptat contra un líder polític és especialment revelador. Quan la violència arriba a aquest nivell, vol dir que........

© Diario de Mallorca