De vencedors i vençuts, 90 anys després

Prohens homenajea a las víctimas de los bombardeos republicanos sobre Palma en un acto sin Memòria de Mallorca / Ana B. Muñoz

El relat del franquisme sobre la Guerra Civil sempre va ser una història de vencedors i vençuts, sense cap tipus de dissimulació. Els vencedors eren ells, els defensors de la rebel·lió, els que van protagonitzar la «croada», els que havien lliurat una batalla contra un enemic deshumanitzat, estranger i identificat amb la Unió Soviètica, controlat per la ideologia que amenaçava occident durant la Guerra Freda, el comunisme.

Aquells colpistes vestits de vencedors, obviaven que a l’inici de la guerra contra qui s’havien revoltat els militars africanistes i els elements feixistes havia estat contra un govern format pel que avui definiríem com un govern de centre liberal, d’ideologia republicana, presidit per Santiago Casares Quiroga, amb un president de la República, Manuel Azaña, que no era precisament un perillós bolxevic, i amb un president de les Corts, Diego Martínez Barrio, d’Unió Republicana, que provenia del partit que s’havia situat al centre de l’espectre polític de la Segona República i havia estat col·laborador d’Alejandro Lerroux, qui havia presidit el Govern de la República en coalició amb la dreta durant el bienni anterior.

Tots aquests antecedents convenia esborrar-los. Havia de semblar que no havia existit mai un govern democràtic liberal, que no hi havia hagut alternança política, que després d’haver governat els partits de la Conjunció republicana-socialista, havien governat els partits de la dreta republicana aliats amb la CEDA i que, finalment, havia tornat a triomfar una coalició de republicans i esquerres, el Front Popular. Tot això no interessava al relat oficial franquista, perquè els militars havien de justificar la seva traïció constitucional amb l’excusa que el govern estava........

© Diario de Mallorca