El preu de fer-ho possible
Motxilles escolars. / Elisenda Pons
Vivim instal·lats en una gramàtica escolar que ha estat buidada de sentit per les polítiques educatives. "Qualitat", "excel·lència", "personalització", "innovació", "resiliència", "competències". Són paraules que sonen bé en un discurs, que omplen memòries anuals i que justifiquen pressupostos. Però quan arriben a l'aula, han perdut tota la seva carn. La paraula "personalització", per exemple, ha esdevingut una trampa. Darrere s'amaga una expectativa gairebé impossible: que una sola persona sigui capaç de sostenir simultàniament diferents ritmes, diferents nivells, diferents necessitats, diferents suports, diferents formes d'aprendre. I, a més, fer-ho amb actitud alegre.
La personalització, quan no va acompanyada d'una transformació real de les estructures —agrupaments, temps, suports, materials, coordinació—, es converteix en una càrrega que recau sobre l'esquena de qui ja està dins l'aula. I així, una bona idea educativa deixa de ser bona si només funciona quan el mestre fa l'impossible. Aquest és el verí de les paraules gastades. La política educativa les llança a l'aire com qui regala globus, i després els mestres han de córrer darrere perquè no caiguin a terra. I quan cauen, la........
