Fa uns dies vaig assistir a una graduació de batxillerat. Alguns dels que es graduaven tenien 17 anys i altres 18 acabats de complir. Un jove i una al·lota varen fer el discurs de graduació en nom de la promoció. El jove va dir “celebram que avui acabam el batxillerat i que ara comença una altra etapa. Hem estudiat junts des de fa molts anys, però ara, després de la selectivitat, cadascú farà el seu camí. Alguns serem metges, alguns advocats, altres policies o enginyers... esper que cap de nosaltres sigui polític”. Va dir “que cap de nosaltres sigui polític” i la gent es va posar a aplaudir, no només els seus companys i companyes de promoció, que encara no havien començat a perjudicar-se, però ja haurien aplaudit qualsevol cosa, la major part dels pares també varen aplaudir.

Si l’estudiant hagués dit “esper que alguns de nosaltres es dediquin a la política per arreglar les coses i millorar el món” potser també se l’hauria aplaudit. A la gent li agrada tant aplaudir que he arribat a sentir aplaudiments a un enterrament. En aquest cas, el jove reclamant arreglar el món des de la política, hauria pogut sonar naïf, però hauria respost a una bona fe inicial, innocent, a una il·lusió juvenil. Diuen que un “jove madur” és pitjor que un “vell verd”, no ho sé, però que........

© Diario de Ibiza