Creado: 08.04.2026 | 05:00

Actualizado: 08.04.2026 | 05:00

És un error interpretar les darreres protestes al món de l’educació com un fet puntual o una reivindicació, estrictament laboral. La cosa no va per aquí. L’escola catalana fa uns quants anys que viu tensionada, superada i està cansada i necessita suport. Els polítics responsables farien bé d’afrontar el problema amb serietat i rigor, perquè el futur no convida massa a l’optimisme.

Els països que presumeixen de tenir un model educatiu de prestigi coincideixen en dues característiques aparentment senzilles: dediquen una important inversió econòmica en recursos humans, materials i pedagògics per l’escola i defensen un elevat reconeixement i prestigi social de la figura del mestre.

A Catalunya, la despesa econòmica en educació es situa per sota del 5% del PIB. El finançament del nostre sistema educatiu és deficitari en relació, no només a altres territoris de l’Estat (estem a la cua), sinó també a la majoria de països europeus, i es troba a considerable distància del model que representen els països capdavanters.

La relació entre educació i creixement econòmic és sobradament coneguda, de fet l’organisme responsable del conegut informe PISA és l’OCDE (Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic). Els països que significativament han millorat el seu nivell de vida en les darreres dècades han realitzat abans una important inversió sostinguda en educació que ha comportat el creixement de la innovació, la investigació, la tecnologia i la productivitat.

L’educació no és un joc de laboratori, és la base de la nostra competitivitat econòmica i de la llibertat personal

Alguns països asiàtics, com Singapur, Corea del Sud, Taiwan i Japó, són exemples de com un sistema educatiu exigent i estructurat transforma la societat. Fa algun temps que s’observa en nacions properes com Finlàndia, Dinamarca, Islàndia, Croàcia, Noruega, Suècia, Alemanya i Suïssa, que estan augmentant la inversió en educació perquè són conscients que els beneficis no tarden a arribar.

Per altra banda, en tots aquests països el mestre està reconegut com un professional amb prestigi social, està valorat pel que representa i ben remunerat. De fet, la carrera universitària d’educació és una de les més atractives pels joves i de les que compta amb més demanda, i així poden els responsables poden ser exigents i seleccionar aquells que estan més preparats.

El paper del mestre en el desenvolupament d’un sistema educatiu de qualitat és més que evident. L’escola necessita professionals que destaquin per tenir una bona base cultural, dominin unes capacitats específiques relacionades amb la professió i desenvolupin un exercici laboral impecable. Si té vocació, millor que millor, però sobretot ha de ser competent, i això vol dir ‘fer bé la feina i resoldre amb eficàcia els problemes’ que se li plantegen.

La millora de la professió docent és complexa i implica la posada en marxa de tot un conjunt d’estratègies: seleccionar els estudiants més preparats per accedir a la universitat, la revisió del Pla d’estudis, una formació inicial més pràctica i propera a la realitat, millorar l’accés a la professió docent, augmentar les possibilitats de formació permanent, els primers anys d’exercici tenir la supervisió i el suport d’experts, dotar d’autonomia els centres, baixar les ràtios (sobretot en els primers trams d’edat), augmentar la participació real de famílies en tot el procés, actualitzar i revisar els currículums, recursos que afavoreixin la inclusió, etc. la llista és llarga.

No es pot fer tot de cop ni de forma immediata, això és gairebé impossible. En alguns aspectes, però, ja s’han fet les primeres passes. Les universitats catalanes, des de fa 10 anys van prendre una decisió important: per a accedir al Grau de mestre cal superar una Prova d’Aptitud Personal, coneguda com a PAP.

Aquest filtre és complementari a les PAU (selectivitat) i els estudiants que volen realitzar aquests estudis superiors han de complir les dues condicions: ser ‘apte’ a la PAP i tenir la ‘nota de tall’ mínima de les PAU. Fa 5 anys també s’exigeix la PAP a les Illes Balears, i actualment molts altres territoris de l’Estat es plantegen la seva implementació immediata.

La PAP d’Educació va néixer amb la voluntat de millorar el perfil de l’estudiant que es vol dedicar a l’educació de les primeres etapes. La prova té com a objectiu avaluar els coneixements, les habilitats i les competències culturals i acadèmiques imprescindibles per poder desenvolupar amb èxit les activitats formatives dels plans d’estudi dels Graus d’Educació infantil i primària.

Des de l’inici, ha estat i és, un instrument que ha contribuït a garantir que els estudiants han assolit, abans d’iniciar el grau, una base de coneixement i competència mínima, en l’àmbit comunicatiu, lingüístic, logicomatemàtic i de raonament crític, i així, facilitar una formació universitària de més qualitat.

El dissabte 11 d’abril, quasi 5.600 estudiants s’examinaran de la PAP i és un record en aquests 10 anys d’existència. Hi ha 5 tribunals arreu del territori: a Barcelona ciutat, a Bellaterra, a Lleida, a Girona i a Tarragona.

Si es vol de veritat un sistema educatiu de qualitat, cal exigir que els governs que augmentin la inversió en recursos per a l’escola i també incorporin mesures per a atraure als estudiants amb talent per a formar-se i dedicar-se a l’educació dels infants.

L’educació no és un joc de laboratori, és la base de la nostra competitivitat econòmica i de la llibertat personal. Es necessita consens polític per comprometre’s en una reforma educativa que recuperi el valor del coneixement, l’exigència, el respecte a l’autoritat dels mestres i el sentit comú. Això es pot dir de moltes formes, però es tracta d’un acord urgent de País.

© Diari de Tarragona