Creado: 10.03.2026 | 05:00

Actualizado: 10.03.2026 | 05:00

La sensació que hom pot copsar llegint un diari de fa cent anys és que a Barcelona es produïa una carnisseria, o com deien a casa, una mortaldat, dia per altre. I no em refereixo pas al conegut fenomen del pistolerisme que va atemorir la ciutat entre el 1917 i el 1923 aproximadament.

He agafat a l’atzar La Veu de Catalunya, un dels diaris que s’escrivien en català malgrat la dictadura i la censura de Primo de Rivera, la qual, d’una banda prohibia l’ensenyament del català, parlar-lo per telèfon, escriure’l a les làpides i, a més, si una cobla gosava tocar en públic la Santa Espina, se n’empresonaven els músics, però, de l’altra, deixava publicar diaris, revistes i llibres en la nostra llengua. Criteris absurds del típic dictador espanyol que ens cal patir cada tants anys.

La Veu de Catalunya del 10 de març de 1926 en la seva edició del vespre, explicava a l’apartat de notícies un reguitzell d’accidents de trànsit que fa feredat. ‘Heus-ne’ aquí alguns exemples: «A la Via Laietana, un automòbil que es féu escàpol (tot un clàssic), atropellà Antoni Cortina Gol, de 29 anys, i li produí ferides de consideració al front, al nas, al llavi superior, a la mà dreta i als genolls».

La dictadura de Rivera prohibia el català en tot, però permetia diarisen la nostra llengua

Un altre fet notable i del mateix estil: «A la carretera de Sant Adrià i davant del bar ‘Les Delícies’, l’automòbil núm. 9.578 B, va envestir el carro núm. 908 amb matrícula de Badalona (cal recordar que tot vehicle anava amb matrícula, bicicletes incloses). El primer dels esmentats vehicles va quedar trossejat. A conseqüència de la topada, el carreter Joan Llansó i Bastit, de 30 anys, el qual menava el carro accidentat, resultà contusionat d’importància a diverses parts del cos, amb cinc costelles fracturades, una ferida a la cama dreta i una commoció cerebral. Un cop assistit al dispensari, el ferit fou conduït a l’Hospital Clínic».

I encara una tercera notícia: «L’automòbil núm. 18992 B atropellà, al carrer de Junqueres, Francesc Orrútia i Boix, de 67 anys i li ocasionà un estat espasmòdic i contusions a diverses parts del cos».

El primer semàfor a Barcelona, no es va instal·lar fins al 1929, en motiu de l’Exposició Universal, a la confluència entre Balmes i Provença, i encara vigilat per un guàrdia per tal que els ja nombrosos conductors d’automòbils no se saltessin les noves normes. Tot i que ja feia molts anys que en diverses capitals europees n’hi havia d’instal·lats, tal com ara passa amb bicicletes i patinets, costava que el nostre tarannà s’acostumés a una mínima disciplina.

El primer semàfor a Barcelona es va instal·lar al 1929, en motiu de l’Exposició Universal

De notícies amb cotxes que s’enduen gent pel davant, n’hi ha un feix. Barcelona ha estat sempre el Regne dels Badocs. Però és que les notícies luctuoses eren constants. Per exemple, d’aquest mateix 10 de març de fa una centúria: «Un cavall mossegà Josep Puig i Calvó. de 24 anys i el ferí fortament a l’avantbraç esquerre».

I per als amants de la Crònica Negra, ara que torna a tenir tants seguidors, podem llegir en el mateix exemplar el cas d’un enverinament esgarrifós: «Al Jutjat de l’Audiència, qui instrueix el sumari pel suposat emmetzinament d’Hug Bríethbarch i la seva esposa Dolors Figuerola, ha declarat el metge de capçalera, el doctor Espadaler, el qual ha dit que sospita que la substància ingerida pel matrimoni és arsènic. També ha declarat Pasquala Gibert, que prestà serveis d’infermera a la família, la qual ha dit que va veure com la filla de la casa, Sofia, s’amagava a la mitja un tub que contenia unes pólvores». Sembla que la filla va llençar per l’aigüera les pólvores, però s’analitzaven les restes del tub per veure si era o no arsènic. La filla va ser engarjolada, però, segons el diari: «Sembla que la Sofia s’ha posat malalta a la presó i que no vol prendre aliments ni rebre ningú».

De tot plegat, ja fa un segle. I malgrat el to, la manera de redactar la notícia, el català que s’hi empra (sovint, millor que l’actual) podríem estar llegint un diari dels nostres dies. Com sempre he dit, parafrasejant el Cohèlet: «res de nou sota el sol. Allò que ha passat tornarà a passar». No cal que ens hi capfiquem.

© Diari de Tarragona