El president d'ERC, Oriol Junqueras. / ACN

Oriol Junqueras exigeix la transferència de l’IRPF a la Generalitat i amenaça de no votar els pressupostos si no l’hi donen. El llavors conseller d’Economia Junqueras va ser l’encarregat de crear l’Agència Tributària Catalana. I què va deixar, el que ara tant reclama? Una agència que més aviat sembla de viatges, amb dos programes informàtics, Gaudí i Espriu, que no només no poden interactuar entre ells sinó que els inspectors s’han d’imprimir els excels i puntejar-los manualment. D’inspectors, per cert, n’hi ha només 25. Ara, el Govern ha obert 28 places noves. Però el que el senyor Junqueras va deixar com a estructura d’Estat, i una de les més importants, va ser un desolador cau de les rates. Per no parlar del president Aragonès, que no va reclamar cap transferència fiscal i el PSC li va votar els pressupostos per sentit de responsabilitat. I d’Estat. M’agrada dir-ho ara que fa 130 mesos que els independentistes ens va prometre que en 18 mesos tindríem la independència.

El president de Foment, Josep Sánchez Llibre, durà al Tribunal Constitucional la llei de l’Habitatge i ha explicat que l’intervencionisme administratiu no soluciona els problemes millor que el mercat. A mi tampoc no m’agrada la llei de l’Habitatge, tot i que crec que té un llenguatge molt més dur que el seu fons, i sobretot que la seva eventual aplicació, que en tot cas dependria dels ajuntaments. Però els discursos del meu estimat –i quan dic estimat, vull dir estimat– Josep Sánchez Llibre sobre la no-intervenció de la Generalitat per resoldre els problemes del mercat desafinen jo diria que bastant amb aquella orquestra simfònica que va dirigir demanant a tots els governs que va poder que fessin fracassar l’opa hostil contra el Sabadell. El mercat i les directrius europees no van importar-li gens ni mica al meu amic Sánchez Llibre quan va ser l’hora de protegir els interessos del senyor Oliu. I no ha passat ni un any i ara ens sembla que qualsevol intervenció del Govern és perniciosa pel simple fet de ser-ho.

Josep Sánchez Llibre sap com ens ha costat sortir de la depressió del procés, d’aquell maximalisme dogmàtic que no duia enlloc. El president de Foment coneix com pot caure de baix un país i una societat quan els líders es dediquen a destruir el funcionament de les coses en nom de quimeres impossibles que només generen mediocritat i frustració. El Govern Illa no és perfecte però és el primer en dècades que s’ha compromès amb què Catalunya funcioni: els serveis, les infraestructures abandonades, la seguretat ciutadana. No sé si és protegir els interessos dels empresaris –és a dir, els interessos de l’estabilitat– organitzar fogueres de grandiloqüència cada vegada que s’intenta avançar. Els socis del Govern no els ha elegit el president Illa, i si el Parlament té la configuració que té, i l’independentisme i Ada Colau ens van entrar tant fins a la cuina, va ser en part perquè la classe empresarial catalana –per dir-ne burgesia cal un esforç d’imaginació– es va posar de perfil per evitar que el conflicte l’esquitxés en lloc d’assumir el lideratge social que li pertocava. Com Junqueras amb l’IRPF veig moltes lliçons pòstumes però no hi éreu quan us vam necessitar.

Tant Esquerra com Foment haurien de ser més modestos en les seves demostracions, i haurien de tenir una posada en escena i un discurs més coherent amb llurs trajectòries. El president Illa i jo som magnànims, catòlics i creiem en el perdó. Però si, com diuen, Junqueras d’una banda i Josep Sánchez Llibre de l’altra, volen que Catalunya pugui tornar a tenir el pati endreçat, i sigui un lloc decent per viure-hi i créixer, per fer negocis, per donar esperança als teus fills, cal un compromís més sincer i menys oportunista amb el Govern, que és qui lidera i ha de liderar aquest esforç. El senyor Junqueras no és creïble en la seva esmena a la totalitat dels pressupostos i dient alhora que no vol que governi Aliança, perquè ell és el primer que sap que els extrems creixen quan el centre no és capaç d’aportar solucions. Si arriba el cas, Oriol Junqueras no deixarà un Govern sense pressupostos, sinó un país sense poder tenir un 30% més dels recursos que ara té; i tot això a canvi que, si hi ha eleccions anticipades, el Parlament quedi més o menys igual, llevat d’un avanç notable d’Aliança i l’esfondrament de Junts.

El senyor Sánchez Llibre ha de pensar si vol tornar als anys de la confrontació en què Catalunya i Barcelona s’ofegaren; i ha de preguntar-se amb sinceritat si de veritat creu que el vell espai de CiU encara existeix i l’encarna Junts. No crec que un polític intel·ligent com ell pugui pensar-ho; ni crec que més enllà de la bona relació personal que pugui tenir amb Carles Puigdemont, sigui sensat seguir les seves directrius. Voler guanyar punts estèrils al marcador d’un passat que no tornarà, només serveix per destruir el que ens ha costat tant de tornar a edificar, i jo i tots els que estimem l’ordre civilitzat voldríem que Sánchez Llibre pugui ocupar encara durant molts anys el seu càrrec.

L’abisme dels anys de la destrucció ha quedat enrere, però el tenim massa a la vora per creure que estem del tot curats. Illa és un president comprensiu però defensarà la dignitat del seu càrrec i de la institució i no es deixarà arrossegar com si fos un més dels que en aquest país, durant tants anys, massa anys, han cregut que tot s’hi valia per fer-se els herois de paper d’estrassa i –desenganyem-nos– per arrambar.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona