Hi ha una set que cap aigua del món pot saciar. La podem dissimular amb moltes coses —feina, distraccions, èxits o preocupacions—, però sempre torna. És la set que habita al cor de l’home: la set de Déu (Salms 42,2: “Com la cérvola crida a les fonts d’aigua, així la meva ànima et crida, Déu”). La Quaresma arriba cada any per recordar-nos-ho i convidar-nos a un despertar interior que no podem ajornar.

Quan comença aquest temps litúrgic, l’Església ens crida a entrar en quaranta dies diferents. No és només una tradició antiga ni un període del calendari religiós. És una crida a preparar el cor davant el misteri central de la fe: la Passió, la mort i la Resurrecció de Jesucrist que culminen en la Setmana Santa. És un temps per reflexionar, mirar-nos amb sinceritat i fer un examen de consciència (Joan 4,14: “Qui beu de l’aigua que jo li donaré no tornarà a tenir set mai més”). És un moment per pensar com vivim la nostra fe i com podem deixar que Déu transformi el nostre interior, obrint-nos a la veritat, la pau i l’esperança.

Tot comença amb el gest senzill del Dimecres de Cendra. Aquella cendra posada sobre el cap o el front no és un ritual buit. És un recordatori incòmode però necessari: som fràgils, la vida passa i el temps no és infinit. Per això l’Església ens diu: «Convertiu-vos i creieu en l’Evangeli» (Marc 1,15).

La Quaresma és un temps de conversió. Un temps per aturar-nos enmig d’un món accelerat i sorollós i preguntar-nos quin lloc ocupa Déu en la nostra vida. Podem viure molt ocupats, molt connectats, molt entretinguts… i, al mateix temps, profundament buits. Aquesta pausa, si la sabem viure, ens permet descobrir que Déu ens parla encara en el silenci del nostre cor i ens convida a caminar amb esperança renovada (Isaïes 55,1: “Veniu, tots els sedents; veniu a l’aigua”).

L’Evangeli ens presenta la samaritana al pou de Jacob. Jesús, cansat del camí, demana aigua a una dona que també sembla portar una vida plena de recerques i decepcions. Però el diàleg es transforma en una conversa sobre una altra set més profunda: «Si sabessis què vol donar-te Déu —li diu—, ets tu qui li hauries demanat aigua viva». Aquesta imatge ens recorda que tots necessitem mirar més enllà de les aparences i buscar l’aigua que sacia l’ànima.

Tots tenim set: de sentit, de felicitat, de veritat, d’esperança. Sovint busquem l’aigua en molts pous: benestar, èxit, reconeixement o seguretats materials. Però cap d’aquests pous no acaba de saciar la set del cor. I aquí és on la Quaresma ens desafia: no podem esperar a Setmana Santa per despertar; el nostre cor ha d’estar preparat ara, preparat per rebre la vida que Déu ens ofereix cada dia.

Per això la Quaresma proposa tres camins clars: pregària, dejuni i caritat. La pregària ens ajuda a escoltar Déu; el dejuni ens recorda que no tot és necessari; la caritat ens obre els ulls davant la necessitat dels altres. Si els vivim amb sinceritat, aquests gestos es converteixen en un pont entre la nostra vida i l’amor transformador de Déu.

La Setmana Santa no és només una commemoració. És el centre de la fe. I pot passar que arribi… i el nostre cor continuï igual que sempre. La pregunta és senzilla i seriosa: de quina aigua estem bevent en la nostra vida?

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona