Una aula d'un institut en una imatge d'arxiu. / ELISENDA PONS

L’escola, aquell lloc segur que se suposa que hauria de ser un refugi des d’on començar a tastar la vida i afinar les habilitats per entomar-la, s’ha convertit des de fa uns anys en un campi qui pugui. Una selva on impera la llei del més fort perquè, amb una mestra sola per a 25 alumnes que ha de dedicar més hores a omplir formularis que a preparar les classes, els aprenentatges es perden pel camí mentre un s’enfila sobre la cadira, l’altre arrenca a córrer, l’altre no entén el català, el del costat necessita que li expliqui d’una altra manera com es fa aquella suma i el de més enllà intenta fugir perquè no pot tolerar tant soroll.

L’escola hauria de ser inclusiva perquè la societat també hauria de ser-ho, però tant una cosa com l’altra són els pares. I és que lluny que els centres educatius siguin un camp de proves per a la vida, els docents cada vegada poden ensenyar menys. I aleshores ens posem les mans al cap quan, a les portes del Saló de l’Ensenyament, els estudiants que han d’anar a la universitat o a fer un cicle d’FP no saben (ni els sona de res) qui pot ser el president de la Generalitat de Catalunya i, en xiuxiuejar-los un «Salvador» en forma de bot salvavides, responen amb la contundència de qui sap la resposta que «ah, Salvador Espriu!».

Aquest és el resultat de la falta de recursos humans i materials, de les ràtios pels núvols, dels canvis de currículums sense consensuar-los amb la comunitat docent o de la sobrecàrrega burocràtica que els ofega. «No és només una qüestió de sou», defensen, i afegeixen que «prefereixo poder atendre els meus alumnes amb la dignitat que es mereixen que cobrar més». Si ningú fa res, el president de la Generalitat aviat serà Torrente i la serralada que separa Catalunya de França, el regne de Frozen.

Subscriu-te per seguir llegint

Generalitat de Catalunya

© Diari de Girona