Va passar durant l’entrevista amb Mariana Enríquez per a Spotify Presenta. Rosalía va dir que no li molestava separar l’artista de la seva obra, posant Pablo Picasso com a exemple. La frase es va viralitzar, i amb ella la marea de retrets.

Picasso era un artista amb una vida difícil; hi ha testimonis documentats de maltractament cap a dones com Dora Maar, Marie-Thérèse Walter i Jacqueline Roque. Per a molts, separar l’art d’algú amb aquest historial no és un debat estètic: és una qüestió d’ètica i de memòria històrica.

El soroll es va encendre a les xarxes. «No tens en compte la gravetat de l’assumpte». «No és només una qüestió de gust artístic». «Tenies la plataforma i la responsabilitat de ser més curosa». Davant d’això, Rosalía va optar per la rectificació.

«És veritat que m’he equivocat, teniu raó», va afirmar a les xarxes, que ja començaven a posar-la a l’ast. Rosalía va admetre desconeixement, va demanar disculpes i el soroll es va apagar. Abans, un artista t’hauria enviat a la merda. Un cop més entrem en el terreny en què un artista -segons aquesta moralina d’esquerres de poc cervell- ha de ser impol·lut per evitar la clausura. Quin fastig!

És cert: els artistes antisistema han desaparegut fa temps, o almenys ja no circulen lliurement per Twitter i TikTok sense risc de cremar-se a la foguera de l’opinió pública (aquest tipus d’opinió pública). L’autonomia de l’artista avui es mesura per la paciència dels seguidors i la temperatura dels trending topics. I la correcció política.

Si una artista que ha construït la seva carrera sobre el seu propi talent es doblega davant la crítica anònima amb una rapidesa que frega la submissió, quina opinió lliure li queda a la resta? Si els artistes no mantenen una visió pròpia i es disculpen per tot, quin símptoma és aquest per a la cultura?

Avui és clar: l’autonomia es dilueix en l’expectativa de l’aprovació. La rapidesa en la rectificació salva la imatge, però sacrifica la veu. És que si busquem artistes amb una conducta irreprotxable, no ens quedem ni amb els Backstreet Boys ni amb aquells grups castos de rock cristià.

No deixa de ser increïble. Un troba a faltar la incorrecció política d’abans. D’un Charles Bukowski que es presentava amb una ampolla de vi a la mà a la televisió francesa. O d’un Johnny Rotten insultant mig món en entrevistes, sense preocupar-se gens per quedar bé ni pel titular de l’endemà. Quan vam passar a aquesta autocensura que es menja qualsevol pensament lliure?

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona