Antigament, per al cap de setmana de Setmana Santa a Catalunya, se solia fer un gran àpat. Per a això s’utilitzaven tots aquells aliments prohibits durant la Quaresma. Com que el consum d’ous estava vedat, aquests s’anaven acumulant fins al dia de Pasqua. Amb el temps, aquells ous cuits es van incorporar a elaboracions dolces, com coques i bescuits. Més endavant, amb el desenvolupament de la pastisseria i la popularització del cacau, els ous reals van ser substituïts per ous de xocolata. Es diu que aquest és l’origen de la mona de Pasqua.

A Catalunya, el padrí regala la mona al fillol any rere any, creant un ritual íntim que es repeteix i es reinventa. A la família, aquest gest es manté: el padrí del meu fill compleix amb la tradició, i en aquest acte simple s’entrellacen generacions, afectes i memòria.

En el present, la mona es converteix en un denominador comú d’imaginació col·lectiva. Hi ha mones que homenatgen herois de ficció, d’altres reprodueixen escenes virals d’internet o celebren fenòmens esportius, mentre que les versions més clàssiques -plomes, pollets, ous de xocolata- conviuen amb aquestes creacions pop. També es creen figures irreverents fins a escultures impossibles de diversos metres d’alçada.

N’hi ha prou amb mirar un aparador a Girona o a qualsevol poble de la comarca per comprovar que la mona ja no és només bescuit, gema i xocolata. Aquest any, els aparadors s’omplen de figures sorprenents: demogorgons de Stranger Things, caçadores de K-Pop i, per descomptat, els clàssics futbolistes del Barça, com Lamine Yamal i Raphinha. La mona conviu amb la cultura popular, la televisió, el cinema i les xarxes socials.

Pot ser un homenatge a un pilot de Fórmula 1, o portar en xocolata un d’aquells rellotges desfets de Dalí. Pot ser una muntanya de 400 ous o una mona feta per jubilats en un casal, com sol fer per aquestes dates el Rotary Club de Girona. Cada mona explica alguna cosa sobre el moment, l’entorn, la societat.

Fins i tot en situacions excepcionals, com durant la pandèmia, la mona no va desaparèixer, sinó que es va adaptar: es lliurava a domicili i s’omplia de figures amb mascareta o al·lusions al virus. Tampoc no és aliena a la història recent: en determinats moments han aparegut mones amb picades d’ullet polítiques -llaços, urnes, estelades- que converteixen l’aparador en un reflex immediat del context.

El més fascinant és com aquesta tradició conviu amb la transformació. En un món on tantes tradicions es fossiliten o desapareixen, la mona perdura i es transforma.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona