Vaig somiar que conduïa el meu cotxe per una carretera que no estava feta d’asfalt, sinó d’esquenes humanes i lloms d’animals.

Una infraestructura com qualsevol altra, una obra pública. Les persones i les bèsties s’entrellaçaven amb una precisió admirable, espatlla amb espatlla, llom amb llom, formant una calçada flexible que cedia uns centímetres sota el pes de les rodes. Una realitat tova, com la dels rellotges de Dalí. Avançava a poc a poc per por de fer mal a aquells cossos, tot i que alhora........

© Diari de Girona