Fa quinze dies que vaig publicar en aquestes pàgines un article titulat «Sobre la imputació de Zapatero» en el que defensava la presumpció d’innocència de qui fou president del Govern d’Espanya. Pel que he arribat a saber, l’escrit fou ben rebut pel món acadèmic, al qual pertanyo, però no per la resta d’altres mons que es donen sortosament en la nostra societat. S’esperava més, pel que sembla, a raó d’haver estat el portaveu de CiU a la tribuna d’oradors del Congrés dels Diputats, l’any 1995, que amb un «no podem continuar així», va demanar l’assumpció de responsabilitats al govern de Felipe González per un reguitzell de fets inacceptables en política que va desencadenar la fi de tretze anys i mig de govern del PSOE. Continuo pensant que en els dos successos, tan diferents en quasi tot, vaig estar equànime. Això no treu que avui els parli d’una arma letal per a qualsevol govern democràtic i d’origen parlamentari, com la moció de censura.

Aquest instrument és el que esgrimeix Alberto Núñez Feijóo i el PP per posar punt final a l’estat de corrupció, ens diuen, que acompanya al president Pedro Sánchez, sense parar-se a pensar que també és la foto finish de la seva nuesa parlamentària en no seguir-lo ningú si s’exclou Vox. Primera........

© Diari de Girona