No sé quan el vaig llegir i si el vaig acabar , però un llibre de Kafka és el que dona títol a aquest article. Res a veure les seves temàtiques. Més aviat me l’ha suggerit la lentitud amb que es desenvolupen o s’encaren algunes coses publiques, com el funcionament i la millora de la xarxa ferroviària catalana i tantes altres que com a col·laborador comarcal em depassen. Els parlaré, doncs, només d’algunes més properes.

Després de 13 anys de contenciós judicial el TSJC ( Tribunal de Justícia de Catalunya) el 2023 va donar la raó a l’Ajuntament de Lloret concloent que el camí que travessa la finca de Can Juncadella és públic. Ni abans de la sentència ni els tres anys posteriors es va aconseguir, però, que els ciutadans hi poguessin passar amb normalitat. Cartells, tanques, càmeres de vigilància, guardes armats i amb gossos han exercit una pressió dissuasiva que ningú ha estat capaç de contrarestar. Ara, al cap de 15 anys s’ha arribat a un acord. Un acord que es blasmarà en un conveni que, en el cas que ser aprovat al plenari, podria donar satisfacció a les dues parts. Un acord que preveu redissenyar el camí per allunyar-lo de les edificacions i apropar-lo al mar. Un projecte quin finançament assumirà el propietari.

L’acord potser no acabi de convèncer a tots els lloretencs, ni tampoc a plataformes com SOS Costa Brava que tan han lluitat per defensar el paratge i la legalitat. Vist, però, com han anat les coses, vista la lentitud de la justícia, potser el més pragmàtic sigui executar el que s’ha signat en el conveni, abans que propiciar una nova cronificació del litigi. A veure.

A pocs quilometres, Pinya de Rosa, a Blanes, segueix convertint-se en un polvorí forestal desprès que, fa una pila d’anys, ni el moviment Salvem Pinya de Rosa ni l’ajuntament blanenc ni els propietaris aconseguissin arribar a un acord perquè, tot i «salvar» el paratge dels mega-projectes urbanístics que s’hi volien fer, els propietaris poguessin arreglar les antigues edificacions o, en el millor dels casos, fer-ne una de nova per a ús particular. Tot plegat, hagués suposat incidir, com a molt, en un 2-3% de la superfície de la finca. Qui sap si amb una bona negociació, un bon acord i un conveni s’hagués aconseguit que els propietaris, a canvi d’alguna concessió , fessin el manteniment dels jardins i boscos. Ara, gairebé quinze anys desprès del començament del conflicte, el PEIN Pinya de Rosa segueix jugant cada estiu a la loteria que reparteix números per aparèixer en el resum d’incendis forestals d’algun telenotícies.

Més lentitud, també a Blanes. Molts veïns ens preguntem que passa amb les obres de la segona fase de la Plaça Onze de Setembre. Quin contenciós les té paralitzades? Què el desblocarà? La proximitat de les noves eleccions municipals? La paradoxa és que mentre aquestes segueixen aturades ha començat la remodelació d’una altra plaça emblemàtica: la dels Dies Feiners. Aquesta, al bell mig del nucli urbà, potser tingui més sort pel que fa a terminis. En tot cas, més que un pi centenari caigut a la falda del freqüentat accés al Castell de Sant Joan, que segueix perillosament abocat a caure muntanya avall des de fa setmanes. Les mateixes que una claveguera propera que es va trencar el mateix dia, en una esllavissada propiciada pel vent i les pluges, porta abocant aigües fecals a la pineda veïna.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona