«A qui pertanyen els nostres dies?», pregunta la filla del president democristià d’Itàlia Mariano De Santis, interpretat per Toni Servillo, en la pel·lícula La Grazia, dirigida per Paolo Sorrentino. De Santis és un home a qui no agrada precipitar-se en les decisions. Sobre la taula del despatx l’esperen tres documents que ha de signar: dues peticions d’indult, la d’una dona que clavà 18 punyalades a la seva parella mentre dormia, no volia ser maltractada un dia més, i la d’un professor que escanyà la seva dona, que pateix un Alzheimer terminal; i el tercer document és el redactat de la llei d’eutanàsia. De Santis es posa a l’interior de la pell dels condemnats per assassinat, i es pregunta si estimaven o no les seves parelles, i al mateix temps dona voltes a la pregunta de la filla: a qui pertanyen els nostres dies?

En els primers anys del cristianisme, molts devots se suïcidaven perquè l’espera de reunir-se amb el Senyor se’ls feia llarga, fins que l’any 354 el bisbe d’Hipona condemnà el suïcidi i el declarà pecat mortal. Més endavant, a la pena del pecat se li afegí la càrrega de criminal, i, per si no era suficient, l’any 578 es redactà una llei que permetia confiscar els béns del pecador i criminal, i no ens ha d’estranyar que, amb la pluja de rocs que li han caigut a sobre, el suïcida no tingui bona fama: és un covard, un desertor de la condició humana, una criatura desagraïda amb el seu Creador, que li concedí la gràcia de la vida, una criatura que haurà d’esperar en una fossa comuna i no en un taüt la resurrecció dels morts... No es pot negar que la mortificació ha estat una de les virtuts que el cristianisme ha ofert a la humanitat.

En cas que se’m preguntés a qui pertanyen els nostres dies, respondria que tant de bo poguéssim ser els amos del nostre destí i no els seus servents, que, quan consideréssim que ha arribat el moment, ens pogués fer costat un amic amb coneixements farmacològics, però reconec que he fet un brindis al sol, i no perquè l’assistència al suïcidi estigui penada, com no podia ser de cap altra manera –imagineu-vos si no ho fos així: fer-se una assegurança de vida o comunicar a la família l’esborrany de l’herència podria significar una mort prematura–, sinó perquè hi ha poca gent que es llevi de bon matí i digui: avui és dimarts, un bon dia per morir. No, és condició humana arrapar-nos a la vida com paparres, ens fa basarda morir, considerem una broma de mal gust no poder continuar vivint, fins i tot els coneguts com a creients, un col·lectiu que no té sentit de l’humor, quan els arriba l’hora de temença, que deia Joan Maragall, no les tenen totes. Doncs, excepte en casos excepcionals, com el d’un savi pagà amb un sentit de l’humor incombustible, capaç de burlar-se del sentit de l’humor de la vida, la immensa majoria de suïcides queden registrats sota la terminologia psiquiàtrica, però que en el fons no deixa de ser dolor, soledat... una existència que no es reconeix.

A qui pertanyen els nostres dies realment? Seria més curt dir a qui no pertanyen: als propis interessats. Som convidats de pedra de la nostra existència, depenent del temps i del lloc. Les nostres vides han estat en mans de la pàtria, de l’Estat, de dictadures, de guerres santes i no tan santes, de catàstrofes, accidents, atemptats terroristes, de les urgències mèdiques, de malalties... Penseu en un dels esquelets dansaires de la processó de Verges, el que mostra un rellotge sense broques: tots podem ser cridats a files en qualsevol moment, i Heidegger ho expressa en paraules quan diu que els humans som éssers per a la mort. La mort no seria un descuit de la vida, sinó la vida un descuit de la mort.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona