En poques setmanes, a les acaballes de 2025, han caigut tres plàtans de la Devesa. Tots tres en el perímetre exterior del canal que voreja els jardins, tots tres amb les arrels parcialment al descobert i assedegades, tots tres amb una diversa inclinació de les capçades cap a l’interior dels jardins, tractant d’escapar de la força aclaparadora dels grans plàtans dels passeigs principals.

El darrer plàtan caigut ha fet saltar les alarmes i l’Ajuntament s’ha afanyat, amb prudència, a tancar la Rosaleda i a anunciar genèricament que caldrà tallar més plàtans. També ha anunciat que de la fusta dels plàtans tallats o caiguts en farà mobiliari urbà destinat a la mateixa Devesa. Però aquesta decisió, complementària, deixarà de tenir sentit si la dimensió numèrica dels arbres que s’han de tallar excedeix uns números elementals. Per altra banda, i aquest és un comentari enterament subjectiu, no tinc pas clar que de la rusticitat resultant en resulti un mobiliari adient per un parc que en el seu conjunt és lineal i ordenat en quadrícules i que reclama un disseny més exigent que combini natura i modernitat.

Tornem però al nus de la qüestió. S’han de tallar més arbres. Aquesta és una dada irrefutable. Fa anys que alguns hem insistit una vegada i una altra en la idea que un bosc de plàtans, un camp d’arbres, ha de ser objecte d’una política de tallar i plantar. Si volem mantenir el plàtan com a espècie dominant hem d’assegurar la replantació ordenada, algunes aclarides imprescindibles i una política planificada i racional de........

© Diari de Girona