Uns dels problemes de tenir una certa edat és observar l’esbucament de conviccions, veritats o definicions que s’havien assumit com absolutes. O quasi. Per exemple, durant anys ens encalentiren el cap argumentant que l’únic valor del camp mallorquí era que a damunt s’hi podia abocar ciment. Avui, els mateixos profetes tornen al pensament lògic: el formigó no és comestible i les lletugues sí. Durant anys he seguit les tractorades que acabaven davant el Consolat de la Mar. Ara diuen que el seu destí natural és la Delegació del Govern. Havia crescut amb la certesa que embrutar parets era cosa de mala educació. O que a l’hivern feia fred i plovia. Tal vegada el problema és particular. Deu ser que, com deia l’escriptor i economista José Luis Sampedro, el pas del temps ens fa «intransigents».

Aquests últims dies han estat desorientadors. Sabia què era terrorisme i què era un terrorista. Ho havia après aquells matins quan, en arribar a la redacció, em trobava amb el........

© Diari de Girona