Hi ha una escena que es repeteix cada vegada que el món decideix tornar a la guerra: a dalt, els mapes; a baix, la llista de la compra. A dalt, mapes amb fletxes, estrets, “línies vermelles”, operacions amb noms que semblen extrets d’un videojoc i rodes de premsa solemnes. A baix, el ciutadà: el preu del gas, la hipoteca, el carro del supermercat, l’ansietat enganxada al mòbil a les dues de la matinada, el fill que pregunta per què han bombardejat una escola. I aquí hi ha el nucli humanista d’aquest moment: la geopolítica sempre presumeix de grandesa, però la factura es paga en petit. En euros, en por i en convivència.

El que està passant —l’escalada bèl·lica que posa de nou el focus sobre l’Iran i el paper dels Estats Units, el risc de resposta i de cadena— ja no és un titular llunyà. És una sacsejada que entra per la butxaca i per la pantalla. L’energia tremola, els mercats s’inquieten i l’ambient social es torna més fràgil. I la fragilitat, quan es combina amb la incertesa, fa una cosa terrible: ens roba futur. La guerra funciona com l’impost més regressiu: no pregunta la teva renda abans d’apujar-te la gasolina. El ciutadà mitjà no té cobertura davant la volatilitat. Les grans empreses es protegeixen; els estats improvisen; les famílies ajusten. Quan el petroli s’espanta, tot s’encareix: transport, aliments, calefacció, crèdit. I quan la incertesa mana, es paralitzen decisions: inversions, contractacions, consum. La pau, en canvi, és la “subvenció” més universal: no es nota… fins que desapareix.

Per això és tan cínic el vocabulari habitual: “danys col·laterals”. Com si el cost humà fos un efecte secundari, un........

© Diari de Girona