Solament li restava poc menys d’un quilòmetre. Ho tenia a tocar. Tot i així, ja no es va fer més il·lusions; havia perdut tota esperança possible d’arribar a l’hora esperada. “Ja està, faré tard altra vegada”, pensava internament mentre es maleïa tots els ossos i buscava una nova excusa que oferir pel seu retard. Mentre es fustigava mentalment, alhora que renegava al cel i la Terra per la seva incansable desgràcia, gairebé per art de màgia es va trobar davant de l’aparcament que tant anhelava. Els ulls se li........

© BonDia