Teatre, música, dansa, comerços: consulteu totes les ofertes especials d'aquest mes de maig per als subscriptors de VilaWeb

El bon periodisme té un preu. La desinformació en té un de més alt. Podeu marcar la diferència subscrivint-vos a VilaWeb

Per què és inquietant la recent visita a Espanya del president del TEDH?

Maite Carranza: “Vaig deixar de ser una nena a dinou mesos”

Josep Vila, president de l’Assemblea: “Si no reaccionem, el país se’ns desfà a les mans”

Roger Coma: “Si no mantenim el català, diem a l’altre que no cal que l’aprengui”

Vint mesos de maltractament a tres mossos i un reconeixement pendent

El consorci d’inversions en infrastructures, lligat de mans per Madrid

Els mals auguris de l’acord basc per als aeroports catalans

La jutgessa d’Osca té por de delinquir amb Sixena?

"Lluitarem pel català fins on faci falta!": èxit rotund del Correllengua a Palma

Jutgen divuit independentistes per una protesta contra Societat Civil Catalana l’any 2018

Del luxe a les vides invisibilitzades: les restes del somni trencat de la fórmula 1 a València

Donald Trump amenaça d’agreujar la crisi amb Europa: “En retiraré molt més que cinc mil soldats”

La Guàrdia Civil corregeix Emergències i desmenteix que quatre persones hagin mort a la platja d’Aigua Morta d’Oliva

Actualització: 03.05.2026 - 21:44

Diumenge al matí. Encenc l’ordinador per a posar-me a escriure aquest article editorial que hi ha dies que costa tant d’escriure. I la primera mirada que faig –a les dèries del Principat– em deixa la sensació estranya d’haver entrat en una cambra mal ventilada. Mala sang als titulars, agror als comentaris, males paraules pertot, insults com a forma habitual d’opinió, amenaces, insinuacions malaltisses, mentides repetides per a convertir-les en un lloc comú. La política convertida en una cosa molt bruta, tot de gent fent inventari de greuges i amenaces i propagant incendis intencionats, tot de militants en el mínim que es pot militar fent inventari de traïcions i acusant tothom no per allò que diu o fa, sinó simplement per allò que és. Gire full i veig que la resta del país somriu.

El contrast fa dies que em fa rumiar. Molt. Hi ha, d’una banda, una conversa amargada –profundament amargada–, instal·lada sobretot a Barcelona. Com una boira baixa que no es lleva, i on sembla que l’únic plaer siga la lapidació mútua, les ganes de certificar la pròpia mort. Però, d’una altra, hi ha un país que fa la feina més difícil i exigent: tot de xiquets que corren darrere una torxa de Prada cap a l’Alguer, els concerts de la Gossa Sorda omplint Picassent o Felanitx, els llibres en català que ens diuen que aquest Sant Jordi s’han venut com no s’havien venut mai, Òscar Andreu dalt del podi amb un llibre que ens recorda que hem de lluitar, clubs de futbol amb tot de xics catalans que es mengen la lliga amb unes ganes dignes dels almogàvers i els seus seguidors entonant “Els segadors” i el “Virolai” al Sadar, per recordar al món què significa aquest Barça que meravella. I les xarxes parlant-me de tot en un català que fa cinquanta anys hauria semblat ciència-ficció. I el Claude, que em sorprèn dialogant en els matisos més valencians imaginables i em convenç que el català ja no morirà mai. Potser és que hi ha dos països que conviuen sense ni mirar-se?

És clar que hi ha derrotes recents i greus, i que cal explicar-les i aclarir-les, encara. És clar que hi ha amenaces serioses sobre l’escola –amb els mestres........

© VilaWeb