Creat: 01.04.2026 | 05:36

Actualitzat: 01.04.2026 | 05:36

El dret a la vida és el dret humà més fonamental. Les guerres no esclaten per accident: són el resultat d’un sistema que continua creient que la força és l’única manera de resoldre els conflictes, un sistema que posa les armes per davant de les persones. En un món on encara hi ha qui defensa la llei de la selva, cal recordar que qui vulgui habitar-la que es pengi de la seva pròpia liana, perquè la veritable sobirania d’un país no resideix en la capacitat de matar, sinó en la de garantir una vida digna a tota la seva ciutadania.

Guerra i patriarcat van de la mà. La violència armada no és una anomalia del sistema: n’és el producte, i representa el fracàs de la intel·ligència humana i de la raó davant els instints més primaris de dominació. El militarisme prospera quan una societat s’acostuma a veure la violència com quelcom normal i inevitable. Quan això passa, l’ordre internacional deixa al descobert la seva veritat més incòmoda: que segueix basat, en darrera instància, en qui té més capacitat de destrucció.

Quan les bombes cauen, s’activa un front invisible centrat en el control dels cossos. La seguretat militar és una mentida i l’economia de guerra és un robatori: cada dòlar invertit en un atac és un recurs sostret a la salut, a l’educació i a la vida. La filòsofa Celia Amorós assenyala que quan la “fratria armada” decideix que la supervivència passa per l’extermini de l’altre, les dones comproven que aquesta pàtria mai no ha estat la seva taula de decisions, sinó l’escenari del seu sacrifici invisible. Els conflictes armats no només maten, sinó que reorganitzen la dependència a través del col·lapse sanitari, l’augment de les violències sexuals i els desplaçaments massius. Com va explicar la politòloga Enloe, cap guerra funciona sense el treball invisible de les dones: sense les mares que aguanten, les treballadores precàries que substitueixen els homes mobilitzats i les refugiades que refan xarxes de supervivència, l’engranatge militar s’aturaria.

Davant l’estratègia de la destrucció mútua assegurada, el feminisme proposa la seguretat col·lectiva com a alternativa per prioritzar la vida. En situacions de conflicte armat, les prioritats de l’agenda feminista: l’autonomia, el dret al propi cos i el dret a la protesta, queden supeditades a la lògica de la guerra, que actua com una cortina de fum per aniquilar drets i silenciar la dissidència interna. Per a les dones de l’Iran, cada atac exterior és una punyalada per l’esquena que permet al règim teocràtic de Teheran imposar la llei marcial i sufocar la revolució del “Dona, Vida, Llibertat”. La capacitat de les dones per construir la pau no prové d’una essència biològica, sinó d’una pràctica política històrica: la de qui sap que en un món destruït no es pot menjar, ni educar, ni cuidar. Reivindicar la pau, doncs, és exigir una diplomàcia feminista que garanteixi la supervivència col·lectiva. Aquesta visió té referents clars, com l’ex primera ministra de Nova Zelanda, Jacinda Ardern, qui va demostrar que es pot governar des de l’empatia i prioritzar la humanitat per sobre de la revenja: ser decidida però amable, centrada però empàtica. Una fortalesa que resideix en la dignitat de les persones. Si apliquem la pregunta d’Enloe, “On són les dones?”, veiem que no són a les sales on es prem el botó, però en rebran l’impacte directe. Per tot això, el feminisme lluita pel lideratge de la vida. La pau és la nostra gran ofensiva.

© Segre