Com sabeu, el passat cap de setmana van tenir lloc a Barcelona una cimera «en Defensa de la democràcia» i una trobada amb el nom de Global Progressive Mobilisation, que van comptar amb la participació de líders internacionals com Lula da Silva (Brasil), Claudia Sheinbaum (Mèxic), Catherine Connolly (Irlanda), Cyril Ramaphosa (Sud-àfrica), Gustavo Petro (Colòmbia), Yamandú Orsi (Uruguai), Inga Ruginiené (Lituània), Edi Rama (Albània) o José Maria Neves (Cap Verd). Uns actes amb els quals no es pretenia tant arribar a acords concrets i transcendents sinó escenificar que al món hi ha projectes diferents als de l’extrema dreta i que el neofeixisme no és el destí fatal de la humanitat

Per descomptat que darrera aquesta iniciativa hi ha també l’interès de Pedro Sánchez per reforçar el seu paper de referent de l’anti-trumpisme i alhora acaparar tot l’espai electoral a l’esquerra del PP. I efectivament, des de Moncloa no han tingut cap intenció d’aprofitar l’avinentesa per explicar que els Països Catalans són una nació sense estat i que sobre la taula hi ha un conflicte no resolt amb l’estat espanyol.

L’independentisme i el país en el seu conjunt tenen motius per sentir-se molestos amb uns esdeveniments que passen a Catalunya però en els quals la societat catalana hi ha tingut una participació mínima, més enllà de les aparicions protocol·làries del President i l’Alcalde.

I no obstant, faríem bé de no deixar-nos portar per la rancúnia i posar en valor el fet gens trivial que s’hagi triat la nostra capital per unes trobades d’alt nivell i forta significació com aquestes. La tradició d’esquerres de Barcelona i de Catalunya per extensió, en contrast amb l’hegemonia del neofranquisme i el trumpisme hispànic que dominen Madrid i l’Espanya espanyola, ens proporciona un merescut prestigi de país obert, modern i solidari que contribueix a donar credibilitat a esdeveniments com aquests. Un prestigi, el nostre, difús i complex, fet d’elements del passat i del present tant eclèctics com l’Homenatge a Catalunya d’Orwell, l’efervescència política i cultural del XIX i el XX, el refugees welcome de fa uns anys, l’ambient tolerant i relaxat que perceben els visitants o el tarannà progressista que comuniquen els tres catalans vius més famosos del moment: la Rosalia, el Pep i el Lamine.

No és cap secret que els darrers 200 anys totes les bones noves idees que han arribat a la península ho han fet a través de Catalunya i que en tots els processos democratitzadors que hi ha hagut a l’Estat els catalans i catalanes hi hem tingut un paper imprescindible. Sánchez mateix no seria ningú sense els vots decisius dels diputats i diputades catalans. Per això, quan ens passen coses com aquesta, enlloc d’emprenyar-nos-hi, hauríem d’optar per afegir-nos a la festa, reivindicar i reivindicar-nos, per cridar ben alt: benvinguts a Catalunya, país antifeixista!

© Regió7