"Elx, una ciutat moruna en Andalusia" (Illustrated Times, 19-09-1863). La visió romàntica d'Espanya quadrava amb la imatge moruna d'Elx, culturalment falsa però eficaç per a ocultar la nostra valencianitat.

(Continuació)

Però el que hi havia a la base d’aquestes transformacions radicals (nova xarxa viària, desaparició de les construccions agràries, anorreament del sistema hidràulic) no sols era un imperatiu urbanístic i econòmic; era també una incomprensió de la ciutat d’Elx cap a l’espai d’arrel agrícola que envoltava l’urbs des del seu origen, una incomprensió de la cultura urbana envers la cultura agrària que les palmeres representaven. I això era cert tant pel que fa referència a la cultura burgesa (dominant a partir de l’inici del vuit-cents) com de la cultura proletària (majoritàriament socialista), que, nascuda a final del vuit-cents, esdevingué més i més hegemònica al llarg del nou-cents a excepció, com és natural, del període franquista. Des dels anys finals del segle xix, si més no, totes dues classes socials es trobaven concentrades en la defensa i el suport de la producció industrial (calcer bàsicament, però també tot tipus de productes accessoris), per al desenvolupament de la qual les plantacions de palmeres eren un «destorb», una nosa considerable que calia eliminar: val a dir que, calia «conquerir» mitjançant la «urbanització» el terreny ocupat pels horts i convertir-lo en terreny urbà, industrial o residencial (jardí o parc, com a molt). Com a conseqüència d’aquesta manca de sensibilitat agrària, quan als anys de 1920 la cultura urbana d’Elx descobrí i començà a valorar la bellesa i singularitat de les plantacions de palmeres, lloades per nadius i visitants des de segles arrere, ho feia des de la seua òptica, considerant-les un «bosc», un espai natural i silvestre, una cosa (no insistirem mai prou en aquest aspecte) que no ho foren mai, ja que les palmeres d’Elx no són........

© Información