Primera gran manifestació política «Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia», 9 d'octubre del 1977. / A. Castillejos

La primera foto fou presa el 9 d’octubre del 1977 al carrer de Xàtiva de la ciutat de València, en la primera gran manifestació política que amb el lema «Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia» omplí els carrers del cap i casal. Els d’Elx hi participàrem en aquell acte emblemàtic, una fita del primer valencianisme postfranquista. D’esquerra a dreta hi ha Joan Carles Martí, Toni Sanchis (1963), jo mateix, Josep Raimon Sastre i Parres (1952), Juli Moreno i no sé si l’arquitecte Dídac Macià i Ernica (1950-2014). Castillejos féu la foto. A la pancarta es pot llegir "Elx per l’autonomia al País Valencià". Consell Popular de Cultura Catalana». Diguem que aquells «consells populars» foren un resultat de nom ampul·lós, divertidament soviètic, mer simulacre, del Congrés de Cultura Catalana (1975-1977). En la segonda foto hi ha, d’esquerra a dreta, Andreu Morell, Maraldés, Joan Carles Martí i Toni Bru en un lloc indeterminat, en una data que podria ser al voltant del 25 d’abril del 1980 i en una conferencia «per la llibertat nacional del País Valencià» (el cartell del fons, amb aquest lema, fou editat per Acció Cultural del País Valencià amb un dibuix de Genovés datat el 1980). Qui ens havia de dir que amb aquells eslògans de la primera transició li estàvem fent el llit als qui, sense creure-s’ho ni de bon tros, ocupen i desfan ara (democràticament, això sí) les institucions autonòmiques i municipals.

Però tornem arrere: Toni Bru féu del valencianisme un mode de vida al qual s’entregà fermament, una creença cívica i política, però jo diria que també un remei per alleugerir l’amargor de la soledat. A més d’experiències personals i literàries, m’ho fa pensar un sonet titulat «Reloj» que cap als primers anys seixanta li dedicà P. Micó («A Antonio Bru, en forma de mensaje»: observem que encara l’anomena ‘Antonio’, en castellà) quan feien la tertúlia a la rebotiga de la tenda d’espardenyes de Sixto, un poema ben construït on, amb un ressò de Miguel Hernàndez potser inevitable aleshores, s’hi entreveuen ferides anímiques: «Tu pena és honda y aterciopelada. / De fino tacto tu raíz del lloro. / Y tú, un cartujo. Y no te vale el oro, / la sangre y el marfil de esa granada. / Ahora te mira siempre tu mirada / más guardadora de tu buen decoro. / Y eres un toro sin manada, un toro / con una propia asta penetrada. / Por una rara reflexión del viento / girará la veleta en el tejado. / Cuerpo -de sobra- habrá en tu nueva vida, / que le dará contorno al movimiento / y lo sabrosamente inesperado / te ganará la voz adormecida».

Fadrí vell (i com tots els fadrins i fadrines velles -i aleshores més que ara- sospitós d’alguna cosa indicible), sense família (només la mare, que l’acompanyà tota la vida, ja que morí unes setmanes abans que ell, i una germana discapacitada que el sobrevisqué uns anys), sempre malalt, sense diners, sense exercir d’advocat, ociós, vivint de lloguer amb la mare i la germana, distanciat (ideològicament, si més no) de la família Bru, una de les famílies burgeses d’Elx (recordem que José Bru Piqueres [1797-1861], important terratinent que es beneficià de les desamortitzacions vuit-centistes, fou alcalde i donà nom al cèlebre passeig de Bru). Per escapar d’aquella situació d’aïllament i practicar la fe valencianista públicament, als primers anys seixanta Toni Bru buscà l’ajut de la seua classe social que, tanmateix, no l’acollí. Començà a fer classes de valencià i organitzar actes valencianistes a la Peña Madridista, a la Coral Ilicitana, al Casino i al Café Marfil. Però aquelles eren unes institucions ràncies, arrelades en la dictadura, que tenien poc a veure amb l’intens i variat ambient cultural que Elx (i la ciutat de València, on, recordem-ho, nasqué i es formà Bru) havien viscut abans del 1936. Així, hi foren prohibides (després d’haver estat programades) conferències en valencià de l’advocat Robert Moròder (1914-1992), secretari de l’Ateneu Mercantil de València, parlant del centenari de Joanot Martorell, i de Manuel Sanchis Guarner (1911-1981), parlant de Pompeu Fabra «i la normalització del nostre idioma».

Conferencia «per la llibertat nacional del País Valencià», 25 de abril del 1980. / INFORMACIÓN, en Càtedra P. Ibarra, UMH

Tanmateix, «lo sabrosamente inesperado» que, com un senyal premonitori, havia escrit Micó li començà a arribar a aquell «toro sin manada» quan conegué Maraldés i Castillejos en la segona meitat dels anys de 1960. Després vingueren Andreu, Juli, Joan Carles i alguns altres. Persones que tenien vint, trenta, quaranta anys menys que ell, que podien ser sos fills i sos nets.

Andreu Castillejos i Furió (1942-2013), que ja aleshores treballava com a dibuixant, pintor i fotògraf freelance per als industrials d’Elx, ha descrit gràficament com Toni Bru l’anà a buscar el 1967, quan exposava els seus quadres (per primera vegada a Elx) en el local de la Unió Excursionista, un altre dels migrats «espais de llibertat» tolerats per la dictadura: «Fou una grata sorpresa per a l’Antoni comprovar que els programes de l’exposició estaven redactats en català, cosa absolutament infreqüent per aquelles dates, i que jo des d’aleshores m’havia plantejat com un signe de lluita. Toni, que aleshores acabava d’eixir d’una greu malaltia i que no tenia gaire gent amb qui parlar de totes aquestes coses em va convertir en quelcom així com el seu confessor. Les visites a casa meua eren pràcticament diàries; vesprades senceres les passava davant la meua taula de treball, contant histories, fent acudits, i rient amb la seua forma peculiar, mostrant les seues dents».

Maraldés era empresari: tenia una fàbrica de caixes de cartó, Elximprés, en societat amb els meus cosins Juan José i Diego Urban (el futbolista de l’Elx que morí als vint anys) en una nau voluminosíssima que van construir (a l’empara de la permissiva «tolerància industrial» del Pla General del 1962) en uns bancals de terra blanca al sud de l’Hort d’en Joan. Per tant, contràriament a Castillejos, no podia dedicar-li massa temps a Toni Bru. Però al Club d’Amics de la Unesco podien trobar-se sovint, xarrar i conspirar.

Durant els darrers anys de 1960 i els primers 1970, a l’Estat espanyol molts actors de l’oposició antifranquista feren servir llocs públics per cercar unes mínimes fissures en el règim i fugir de l’immobilisme polític: parròquies catòliques postconciliars, recitals de cantautors, locals dels sindicats verticals oficials o clubs d’amics de la Unesco, uns llocs possibilitats per l’entrada d’Espanya (1953) en aquest organisme de les Nacions Unides dedicat a l’educació, la ciència i la cultura.

Al Club d’Amics de la Unesco coincidírem en els primers anys setanta tots els jovenots d’Elx amb alguna preocupació cultural progressista. Hi eren els components de l’Esbart Elx Folk que, influïts per la Nova Cançó catalana i la Nouvelle Chanson Française, pretenien «assenyalar els orígens i no avergonyir-se del passat [i] cantar en valencià, com a signe d’identitat i dignitat, allò que el poble d’Elx havia guardat de feia temps». S’hi organitzaven exposicions de pintura i concursos de fotografia i Bru, Maraldés, Morell i Martí hi feien classes de valencià. Era un lloc de trobada únic, impensable a Elx uns anys abans.

Suscríbete para seguir leyendo

© Información