Toni Bru i el valencianisme a Elx - 2 / Biblioteca Municipal P. Ibarra, Elx

La primera imatge és un anunci del Club d’Amics de la Unesco d’Elx (parlaré un altre dia d’aquest «club») per al curs 1972-1973 i porta el segell inconfusible de l’estil provocador i càustic de Toni Bru ja que des de la primera interjecció quedava clar que la crida no anava adreçada a les criatures: «Xiquets! Si a casa vostra us amaguen l’idioma del vostre país, al Club d’Amics de la Unesco ensenyen a parlar-lo. Si a l’escola no us ensenyen de llegir ni d’escriure l’idioma del vostre país, al Club d’Amics de la Unesco us n’ensenyaran si voleu i si us hi deixen anar. Les classes per als xiquets seran donades dissabtes a la vesprada i no us costaran ni una monedeta. Si voleu informar-vos-en, aneu al Club d’Amics de la Unesco qualsevol vesprada, de 8,30 en avant, llevat dels dies de festa. Curs 1972-1973». Trobem un anunci idèntic anterior, per al curs 1971-1972, i encara un de posterior, més seriós, en un valencià acadèmic típic de Bru: «Il·licitans! La llengua és l’expressió més alta de la personalitat d’un poble. Rescabaleu la vostra personalitat rescabalant la vostra llengua. Club d’Amics de la Unesco ha obert la matrícula de la segona tanda d’aquest curs. Ensenyament de l’idioma del poble valencià com a instrument de cultura». Són documents que tenen un aire fundacional.

La segona fotografia és del 28 d’abril del 1981, el dia del soterrar de Toni Bru, un dia de persistent pluja primaveral, quan treien el taüt, cobert per una senyera quadribarrada cedida per l’Ajuntament d’Elx (n’era alcalde Ramon Pastor), de l’església del Salvador, on un capellà amic seu havia resat un respons en valencià. Nou anys passaren entre ambdues imatges i en fa quaranta-cinc de la segona. Si considerem, doncs. que l’activitat pública remarcable de Toni Bru a Elx s’inicià cap al 1960 i que abans mai no se n’havia ocupat ningú públicament del tema, vol dir-se que estem parlant de seixanta-cinc o setanta anys de valencianisme a Elx. Tanmateix, per a entendre millor el fenomen convé establir, com fan els historiadors, diferents fases en aquest període, durant el qual el valencianisme (val a dir, l’ensenyament i la pràctica escrita de «l’idioma del nostre país» com a eina de cultura i de vida quotidiana) experimentà, primer, l’agressió de les institucions fidels a la Dictadura; després, una embranzida considerable; més tard, una lenta paralització i un declivi significatiu fins quedar reduït, finalment, en l’actualitat, a una expressió testimonial i mínima apta quasi exclusivament per iniciats i adeptes. Naturalment, el que ha passat a Elx és paral·lel i coetani, grosso modo, del que ha passat arreu del País Valencià i dels Països Catalans.

Toni Bru i el valencianisme a Elx - 2 / R. Sempere / A. Castillejos, Biblioteca Municipal P. Ibarra, Elx

Centrem-nos, però, a la nostra població. Podem considerar quatre fases en el valencianisme a Elx (un moviment, cal advertir-ho ja des d’ara, de caire més aïna cultural i poc polític): la primera aniria des del 1960 fins el 1975 i correspondria a l’etapa «heroica», amb accions, en bona part, marginals i clandestines; la segona, des del 1975 fins el 1995, seria l’etapa esperançadora i oberta, amb actes plenament legals i generalment ben vistos; la tercera, des del 1995 fins el 2011, uns anys de valencianisme minvant; i la quarta, des del 2011 fins l’actualitat, amb l’antivalencianisme propagant-se per la vida pública (un procés destructor i cancerigen obert encara). Certament, hagut compte de l’escassa implicació valencianista del teixit productiu (ni empreses ni sindicats), la intensitat o el declivi dels aspectes culturals i polítics de la llengua entre nosaltres s’ha de veure en relació amb el que fan els governants municipals i regionals. Però no tenint a Elx ni Diputació Provincial, ni Bisbat, ni Delegacions de Govern, ni seu del Govern Autònom, la sola referència possible és allò que les forces polítiques majoritàries fan i desfan a la Casa de la Vila, aquesta institució pobríssima, però ancestral i decisiva radicada des del segle XV entre la plaça de Baix i la plaça de Dalt o de la Fruita.

Veiem el que hem considerat una primera fase, 1960-1975. La data d’inici és aproximada ja que sense haver publicat llibres en vida i desconeixent la data dels seus pocs escrits, pòstums quasi tots, només sabem de cert que el 1960 el pintor Sixto Marco Marco (1916-2002) datà un retrat de Toni Bru titulat «Figura en movimiento. Tres fases distintas de un poeta» (Sixto era, com tants altres elxans d’aleshores i d’ara, un valencianista verbal, però no lletrat). Aquest dibuix fou publicat, juntament amb altres dibuixos de Sixto, en el llibre «Trastienda» (Caja de Ahorros de Alicante y Murcia, 1983), amb una antologia de poemes de Toni Bru en català i de Pascual Micó Campello (1926-1981) en castellà, amb notes introductòries de G. Irles i J.A. Castaño en castellà i de J.C. Martí en català (una connivència lingüística que hem hagut d’assumir sovint a casa nostra).

Durant aquells primers anys seixanta, doncs, degué ser quan es feia la coneguda i magnificada tertúlia d’alguns homes lletrats en la rebotiga de la tenda d’espardenyes de la Corredora propietat familiar de Sixto. Aquella activitat, però, era privada, sense transcendència pública, si més no fins la publicació de «Trastienda». Més significativa hauria estat la data de 1960 si, com es diu -erròniament- al fullet titulat «Homenatge. Antoni Bru» (1987), hagués estat aquell any -1960- quan el nostre personatge s’hagués incorporat a l’efímer però substanciós Partit Socialista Valencià. Tanmateix, el PSV no es fundà fins el 1964 (es dissolgué el 1968); per tant, com testimonia Josep Maraldés Ibarra (1941-2008), Toni Bru se n’incorporà d’una manera activa el 1966, passant després a militar en el Partit Socialista del País Valencià (integrat posteriorment en el PSOE) i, finalment, en Esquerra Unida. Aquest ball de sigles i de dates dels partits polítics clandestins dels anys seixanta ens importa únicament perquè a la vegada que sota el franquisme tecnocràtic es refeien d’amagat la militància d’esquerres i el sindicalisme de classe d’abast estatal, a Elx teníem també, en la figura de Bru, una representació del valencianisme polític que naixia al Cap i Casal paral·lelament al catalanisme del Principat i de les Illes i del nacionalisme a Euskadi i Galícia.

I aquesta fase del valencianisme a Elx podem considerar-la tancada el 1975, amb la mort de Franco, el principi del final de la Dictadura i l’inici de la Transició, uns fets que obrien a l’Estat espanyol un temps d’esperança i d’il·lusió però també d’inquietud i de dubte.

Suscríbete para seguir leyendo

© Información