Altar major de l’església de Sant Salvador. / P. Ibarra, en J. Guilabert: «Las fotografías de Pedro Ibarra», 2014

El desinterès de la gent d’Elx davant el desastre (el mateix desinterès, per altra banda, que es donà arreu de l’Estat) contrasta amb la preocupació d’alguns prohoms il·lustrats de Madrid, Barcelona o València per salvar algunes peces artístiques (que tampoc no pogueren ser moltes perquè allò era un auto de fe irrefrenable). Podem evocar Renau viatjant a Toledo per evitar la crema del quadre «El entierro del conde de Orgaz», alguns valencians il·lustres amagant la Geperudeta o funcionaris de la Generalitat apuntalant l’església de Santa Maria del Pi després de l’incendi.

Un altre document significatiu del profund rebuig revolucionari pels bens culturals de caràcter religiós i, per tant, «de dretes» i «reaccionaris», el tenim a Elx en l’opinió publicada en el full socialista «El Obrero» pel diputat electe il·licità Ginés Ganga: «El 20 de febrero serà fecha histórica en Elche. Hubieron muchos incendios que se olvidarán con el tiempo. La vida de dos hombres y la sangre de seis heridos vale más que las iglesias incendiadas. Han cremat la Mare de Déu d’Elch [sic]. Bonito tema literario. Perico Ibarra hubiera derramado unas lágrimas. Pasado, pasado». Que un titulat universitari, una persona formada, que havia viatjat per Europa i havia impartit classes en Praga i en París escrigués el que ara ens semblen disbarats, demostra fins a quin punt era definitiu l’ambient revolucionari que s’hi respirava, no exempt de rancúnia i venjança. A més, com veiem, inclús es permetia ser sarcàstic envers Pere Ibarra, a qui tant devia -i deu- la ciutat, considerant-lo un representant més del «passat», de la societat burgesa i opressora que calia esborrar del mapa.........

© Información