Cremaren les esglésies - 3

No sabem quantes coses es van perdre aquell fatídic 20 de febrer del 1936. Als que no hem vist mai aquells temples majestuosos, aquelles façanes de pedra picada, aquells tresors artístics, quadres, escultures, retaules, relleus, teles, ornaments, alguns dels quals es remuntaven a l’Edat Mitjana i, segons Ibarra, en el cas de Sant Joan, amb restes de la mesquita preexistent, mirar les fotos preses per Loty el 1931 o per Ibarra durant el primer terç del nou-cents ens suscita una sensació estranya, la d’estar contemplant una ciutat desconeguda, uns monuments aliens, d’un altre poble, d’un altre país. Sembla mentida que poguessen ser nostres, que s’alçassen als carrers d’Elx, que els nostres avantpassats poguessen gaudir-ne, pregar-hi, visitar-los, que durant molts segles formassen part dels itineraris quotidians dels centenars de milers d’il·licitans que ens precediren, homes i dones que tenien la nostra sang, que parlaven la nostra llengua, que vivien -o malvivien o sobrevivien- aquí, igual que nosaltres. Sembla mentida. Una presència material, física, palpable perduda per a sempre aquell fatídic 20 de febrer del 1936, quan tot se n’anà en flames.

Tot es cremà i no sabem amb exactitud què fou aquest «tot». Tenim la Memoria histórico-descriptiva del santuario de nuestra Señora de la Asunción (1887), un llibre extens que escrigué l’historiador i arxiver murcià Javier Fuentes y Ponte (1830-1903) sobre l’església de Santa Maria. Tenim la Historia de Elche (1898) de Pere Ibarra (1858-1934), on es parla dels monuments d’Elx. Tenim més articles d’Ibarra esparsos pels periòdics il·licitans del primer terç del segle XX. Tenim les fotos de Loty,........

© Información