El dia que comence a escriure aquest article tinc una xerrada en un institut de Burjassot. L’acollida és raonablement càlida. Els adolescents fan multitud de preguntes, la majoria preparades a classe, unes altres espontànies. Com la del xicot amb traça de bon estudiant que em pregunta que per què escric. Li conteste que la culpa la tenen una tal Mercè Rodoreda, que no sé si saben qui és, i un tal Vicent Andrés Estellés, que sí, perquè és del seu poble i dona nom al seu institut. Sense citar-les, estic pensant en Aloma. En Hotel París. Lectures de la meua època de secundària. També els parle de rapafuig de Mario Vargas Llosa, un xoc posterior, el moment del clic definitiu.

Les professores somriuen. M’imagine que pensen que és una resposta conduïda, amb missatge, que vull contestar el despropòsit dels darrers dies de la Conselleria d’Educació valenciana de voler traure del currículum educatiu els autors catalans i balears i després deixar la decisió als docents, posant-los contra les cordes, com explicava molt bé la companya Violeta Tena. És així, en part, però no he dit cap mentida. I em revolta que els xiquets i xiquetes valencians es puguen perdre coses per fòbies que comencen a fregar els delictes d’odi i necessitats de calendari polític de la dreta, que té en la llengua i l’anticatalanisme una reserva temàtica quasi inesgotable quan es veu acaçada pels seus inesgotablesescàndols.

I així, sense voler-ho, ens veiem involucrats en l’enèsima polèmica inexplicable, en l’enèsima redacció de declaracions, manifestos i articles, en l’enèsima articulació d’arguments benintencionats sobre qüestions que no caldria argumentar perquè cauen pel seu propi pes. Ens veiem on vol la dreta, a la defensiva. Omplint de nou els sacs de terra de la trinxera. Suportant en les xarxes, cada vegada que posem sobre el tapet les obvietats de sempre, atacs, insults i desqualificacions d’individus que disfressen el seu odi atroç d’una valencianitat banal, vàcua, que no estàn per donar lliçons a ningú. Defensar una llengua i una cultura no segmentades, aïllades del context que pot garantir la seua continuïtat, s’ha convertit en un exercici de risc. Per a la salut mental, com a mínim. Del professorat, dels activistes, dels ciutadans en general que se’ls ocorre mostrar-se al femer digital.

Algú pensarà que aquestes ofensives són cícliques, que ja hem passat per això, que mal que bé el teixit cívic resisteix i es renova. I és veritat. Aquest nou cicle té a veure amb l’ascens de l’extrema dreta, els problemes de la dreta extrema del PP, l’herència del procés independentista de Catalunya —com a greix, no com a detonant com diuen alguns: l’anticatalanisme és tan antic com la mateixa Espanya— i, en general, una guerra cultural oberta en diferents fronts, adaptada a........

© El Temps