Probablement, a l'hora d'entendre la Renaixença, el problema no són els fets, és la interpretació que se n'ha fet. A partir de la generació posterior als renaixentistes, s'han acumulat perspectives que en compte de presentar la Renaixença sota un format homogeni i clarificador, la sensació és que, com ja deia Rubió i Balaguer, som en una densa «nebulosa». Els problemes interpretatius no deriven de qüestions relacionades amb la qualitat d'obres, o autors. Si bé es mira, els problemes, de moment irresolubles, deriven del parti pris ideològic dels analistes. Fa la impressió que quan els uns i els altres escruten la Renaixença, en realitat estan mirant de resoldre l'encaix de Catalunya (deixem de banda els Països Catalans) en Espanya.

No és estrany que un dels bàndols haja enunciat «el doble patriotisme» com a tret característic dels patricis catalans de principis del segle XIX, és a dir, els renaixentistes eren tan catalans com espanyols, se sentien còmodes en Espanya i de cap manera volien capgirar l'ordre establert. Aquest plantejament, projectat sobre l'actualitat, validaria la idea que els catalans del segle........

© El Temps