“La gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció de tots els impostos suportats a Catalunya corresponen a l’Agència Tributària de Catalunya [...]. El primer tribut en què s’avançarà en l’aplicació dels objectius de la implementació del nou model de finançament serà l’IRPF. Les comissions esmentades anteriorment prendran els acords corresponents per assegurar la seva execució al llarg de l’any 2026.” Aquest és el contingut literal del pacte d’investidura de Salvador Illa que van subscriure el PSC i ERC fa un any i mig. O sigui que ERC té raó quan exigeix que es faci efectiu el traspàs de la recaptació de l’IRPF a la Generalitat. No cal ni discutir-ho, el text de l’acord no en deixa cap dubte.

Però el que encara és més clar és que ni el PSC ni el PSOE no tenen cap intenció de fer realitat la seva part del pacte. El control fiscal és, almenys en part, la clau de la caixa i el PSOE no vol assumir el cost electoral que significaria una concessió d’aquest nivell a Catalunya. I menys encara quan la candidata a Andalusia serà María Jesús Montero, actual vicepresidenta i ministra d’Hisenda. En definitiva, la realitat descarnada és que els socialistes catalans/espanyols en el seu moment van prioritzar la investidura de Salvador Illa a canvi de signar el que fos, encara que no tinguessin intenció d’acomplir-ho.

Aquest és el nivell de degradació de la política on hem arribat. Només importa aconseguir la investidura, manar. La resta és irrellevant. Collboni, Sánchez o Illa tenen el poder i pensen que això relativitza tota la resta, inclosos els pactes que van signar per aconseguir-lo. Per això cada cop és més difícil que s’aprovin uns pressupostos i per això, també, les majories d’investidura són tan volàtils. Arribats aquí, ERC té al davant un gripau bastant indigest, fins i tot encara que se l’empassi amb l’ajuda dels tuits de Gabriel Rufián.

© El Punt Avui