Un matí et lleves com cada dia. Fas els gestos de sempre: prepares el cafè, obres la finestra, mires el carrer. Ets pare, mare, filla, amic, veí o company de feina. Però, de cop, unes paraules en un consultori capgiren el calendari. I tot canvia. El ritme dels dies s’alenteix sota el pes dels tractaments, la rutina de casa s’esbocina, els plans de futur es desfan com fum. Fins i tot la mirada dels altres canvia: a vegades es torna distant o, pitjor, carregada d’una compassió que et fa sentir estrany a la teva pròpia vida.

És just aquí, en aquest llindar tan dur, on s’obre l’única escletxa que ningú ens pot prendre: la decisió de com volem viure mentre la malaltia hi és.

No triem tenir càncer. Però sí que podem triar qui volem ser mentre el travessem. No parlo de batalles ni de lluites. Aquesta llengua militar és injusta. No hi ha herois ni vençuts a les sales d’oncologia; només hi ha persones que pateixen, que tenen por i que, malgrat tot, continuen........

© El Punt Avui