L’exfutbolista Eric Cantona deia l’altre dia que hi hauria d’haver una llei que obligués a anar a la guerra a aquells presidents que n’engeguen una. I així potser no en començarien tantes o si més no s’hi repensarien. M’ha fet pensar en el que vaig llegir en una novel·la sobre la Guerra Civil quan un nen pregunta per què estan en guerra. Resposta: “Des que els reis van deixar de jugar-se la vida al capdavant dels exèrcits, les guerres les fan covards asseguts als despatxos.” I la reflexió continuava i la resumiré perquè s’adiu amb el que vivim. Hi ha guerra perquè n’hi ha uns que volen imposar-se i obligar uns altres a creure en el que ells creuen. I quan no es posen d’acord parlant, hi ha un dels dos bàndols que decideix que ho resoldran per la força de les armes. Sempre n’hi ha uns que creuen que si no veus les coses com les veuen ells, estàs equivocat i ets un entrebanc per als seus desitjos i interessos. I com que els fas nosa, t’eliminen. I arribar a aquest extrem és un fracàs. Si es creu en la paraula, és un fracàs quan mor algú, perquè no s’ha aconseguit que la paraula sigui prou forta per convèncer. Ho han fiat tot al poder de les armes i no de les idees, de les paraules, i mirem què ha passat: que una lluita de diferents maneres de veure les coses, de pensar diferent, no es resol en un combat dialèctic sinó que es pensen que ho solucionaran a canonades. Les paraules han servit per construir els fonaments de la societat. Paraules com ara confiança, voluntat, paciència, sacrifici, parlar, escoltar..., generen fets i actituds, però quan perden el seu valor la societat se’n ressent i no funciona quan no es respecta la paraula: ni la donada ni l’escrita. Aristòtil distingia l’home dels altres éssers vivents per la paraula. Per l’ús que en fa. Per la capacitat de posar raó a les paraules. I viure en la paraula, en l’entesa. Els que s’abandonen a la guerra no tenen paraula ni la respecten. L’únic llenguatge que entenen és el de les armes. I per això estem en guerra.

© El Punt Avui