Hi ha llibres que són una font de notícies, però a més provoquen associacions, hipòtesis i un munt d’especulacions mentals que podrien no acabar-se mai: un diccionari, un atlas, una –sempre que poso aquest exemple la gent em mira com si fos ximple–… guia telefònica. Afegim-hi: un nomenclàtor.

L’Ajuntament de Barcelona ha publicat el Nomenclàtor 1980 de les vies públiques de la ciutat, que és un llibre que pot ésser llegit amb tota mena d’intencions i de profits. Sense cap pretensió correctora –que deixo per als entesos– ni sistemàtica –que cedeixo als pacients–, en una primera passada de pàgines hi he trobat algunes curiositats comentables. Per exemple, la notable quantitat de carrers dedicats a indrets geogràfics que mai no hauríem dit que havien de formar part de la toponímia urbana barcelonina. El carrer d’Alcamo (ciutat de Sicília), el de Jambrina (municipi de la província de Zamora), el de Sacedón (Guadalajara) i, sense moure’ns de Catalunya, els carrers dedicats a llocs tan respectables però tan modestos com el caseriu de Barnola –del municipi de Lles– o el veïnat de Travau, de Sant Sadurní de l’Heura. Que el carrer d’Amèrica sigui més curt que el carrer de Travau és una de les gràcies de la relativitat que presideix aquest tema.

Quant als personatges, ja em direu què hi fa, donant nom a un carrer, Liuva I, que era un rei visigot del segle VI, o el general argentí Mitre, molt conegut a casa seva, i quina impensada popularitat ha aconseguit, gràcies al Servei Funerari Municipal el capità castellà Sancho de Ávila, que havent mort el 1583 el trobem cada dia citat al diari. Entre tots els personatges que han obtingut carrer, em resulta especialment simpàtic el Guarda Anton; era un guarda jurat de la urbanització SA El Tibidabo. Fa bonic, el carrer del Guarda Anton, com fa bonic el carrer del Barri Vermell, nom proposat per a un carrer d’El Bon Pastor on fa temps hi havia una tanca d’aquest color. Com que el mot “barri” ja és poc usat, en l’accepció de tanca, aneu a saber si una nova dictadura de dreta suprimiria el nom de Barri Vermell per marxista… Entre tantes deformacions com ha patit la toponímia barcelonina, hi ha qui sosté que el nom del carrer del Perill, a Gràcia, no prové de “risc” –per entendre’ns– sinó de “pelegrí”, el qual es transformà bàrbarament en “peligro” en ésser castellanitzat.

Tenim el carrer de la Cançó, de la Dansa, del Descans, de la Confiança, de l’Amistat, de l’Amor, dels Petons, de la Cooperació, de l’Esperança, del Negoci... I una delícia: el carrer de l’Anisedeta, per una taula amb anís i aigua fresca on els obrers del port practicaven aquest petit plaer.

Ara: el premi a la lògica se l’enduu el carrer del Dubte, perquè el Nomenclàtor diu: s’ignora l’origen. De la mateixa manera que s’ha oblidat l’origen del carrer de l’Oblit.

© El Punt Avui