A casa hi tinc un jardí. Abans de ser com és ara era un clar exponent de la seva època: ciment, parterres de flors i arbustos i camins geomètrics que portaven cap al sortidor ple de lliris al més pur estil romàntic. La vegetació tampoc se n’escapava, de l’estil: xiprers altíssims, arbrets arbustius podats amb forma de bola, un nesprer frondós,  margarides, geranis i un lilà que anys després de la seva desaparició encara m’evocaria persistentment els llibres de la Rodoreda. La meva tieta cada dia escombrava el jardí: en treia fulles mortes, canviava l’aigua del sortidor i tenia cura de totes les plantes i flors. També hi havia enterrats un gat i un gos i, fins que no va saltar tot pels aires, també hi va haver un banc romàntic de pedra. De tant en tant, passava per allà el senyor que havia construït tot allò i parlava amb la tieta, no sé si de les coses boniques que es feien abans o de quants anys que feia de tot plegat. Ara ja són tots dos morts i  d’aquell jardí ja no en queda gaire res, i ara que ha passat a altres mans (les meves), la cosa ha canviat substancialment.

Han desaparegut........

© El Punt Avui