El que representa el cinema Truffaut no es pot perdre

M’arriba ben aviat i durant el dia la notícia s’escampa per tota la ciutat i deixa la gent que es considera ben informada estupefacta. El Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona ha perdut el concurs per gestionar el cinema Truffaut que ha convocat l’Ajuntament de Girona. Molta gent en parla, menys el col·lectiu, que, pel fet que encara no s’ha fet pública la notícia, no vol opinar-ne i en certa manera demana que s’esperi a una reunió que ha de tenir lloc divendres per mirar de trobar una sortida. Hi ha mitjans que decideixen esperar, però dissabte la notícia es publicarà i llavors sí que els mitjans nacionals voldran saber-ne moltes més coses. Aquell dia faig una trucada discreta a una persona de l’Ajuntament i em demana prudència perquè el concurs encara no està adjudicat. Em diuen que hi ha coses a fer. Els crítics, la gran majoria amics, també pensen que alguna cosa es pot moure, però és evident que el que circula pel carrer és veritat, que s’ha fet un concurs i que una empresa de Cambrils hi ha participat i se l’ha adjudicat. “Els concursos els carrega el diable”, diu una amiga, molt entesa en el món cultural i de la gestió pública, ara diputada. Deu ser això. Quan es publiqui la notícia, Josep Maria Fonalleras escriurà: “El Cinema Truffaut és una estructura gironina d’estat. Des de la història acumulada, la intervenció decisiva en la vida cultural, el lligam amb l’art –Serra, Huppert, Doinel... i tants altres–, les iniciatives altruistes, l’amor pel cinema.” I conclou contundent: “No es pot perdre, tot això.” la gestora cultural –i tantes altres coses més– Íngrid Guardiola, que havia format part del col·lectiu en els darrers vint anys, recordava: “El col·lectiu és un acte de generositat i cinefília sense precedents. Si la pèrdua es confirma, la servitud dels protocols és el que queda. També la protesta. Esperem.” Sorgeixen moltes veus. Parlo amb membres del col·lectiu i els veig abatuts. “Ningú no es va presentar pas després de la pandèmia”, es queixa un d’ells. Ningú no se l’esperava.

No entraré ni per un moment a explicar la història del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona ni del Truffaut perquè és prou coneguda. No entraré tampoc en el legítim dret que deu tenir una empresa privada a presentar-se a un concurs públic i guanyar-lo. Potser sí que em preguntaré què millor cosa es pot aportar al concurs que el que han fet durant tots aquests anys la gent del Col·lectiu de Crítics. El Truffaut és alguna cosa més que un simple cinema. Cert que a Girona ciutat n’hem perdut tots els històrics i alguns dels nous, però ens queden encara els O Cine, els antics Òscar de la família Agustí, que tant va tenir a veure amb el naixement del que després va ser el Truffaut. No preguntaré com es fa un concurs públic perquè ara no m’interessa especialment, però això no vol dir, de cap de les maneres, que estigui d’acord amb això. Per fer un cinema privat, no cal un espai com el Modern. He après que molts concursos públics que es decideixen pel preu o per quatre collonades més, acaben resultant molt més cars a l’administració. Tampoc m’agrada allò que tothom pugui aspirar a qualsevol cosa. Així resulta que una revista feta a Girona es pot acabar maquetant a les Castelles o imprimint ves a saber on. Després ens faran discursos de sostenibilitat. Amb sentit comú n’hi hauria d’haver prou. I és el sentit comú el que em porta a dir que cal buscar una solució per al Truffaut. Per com es gestiona actualment i fa la feina que fa, que és molta més que projectar pel·lícules. El Truffaut fa cultura i fa comunitat, i això difícilment es pot objectivar amb un concurs públic. Espero que l’Ajuntament busqui la manera de fer alguna cosa, si legalment és possible. El Truffaut només és el Truffaut si es gestiona com ara. Penso ràpidament en les sales tancades del cinema Albéniz i les dels cinemes Plaça a la plaça Jordi de Sant Jordi, darrere la Llibreria 22. Diuen que un gran mecenes i gestor cultural ho ha adquirit i hi té un projecte. En tot cas alguna cosa caldrà fer, i espero que es faci. No sé si serà el mateix Ajuntament que es mourà, ni si té manera de fer-ho. L’alcalde Salellas diu que no està tancat. Llegeixo un whatsapp d’en Quim Curbet en què es lamenta: “Ens governen els tècnics, encara que no ho posi als tríptics electorals: dicten normes tècniques que ningú no llegeix senceres, i administren els nostres destins com si la política fos una ciència exacta. I aquesta dinàmica es reprodueix a tots els nivells de l’administració: des de l’Eurocambra fins al més petit dels ajuntaments. Mentre els ciutadans es barallen per identitats i relats, ells ja han decidit l’ample de la vida del tren, el nivell de partícules en suspensió o l’índex d’endeutament permès. La democràcia es rendeix, sense saber-ho, davant l’imperi silenciós del gestor, l’enginyer i l’analista de dades. I nosaltres, mentrestant, ens entestem a discutir sobre qui mana, sense adonar-nos que els de debò mai no surten als debats televisats.” Perdona la clavada, Quim, però no sabria escriure-ho millor. A veure què passa. Sense desitjar cap mal a l’empresa guanyadora, no puc entendre com es redacten les bases del concurs, com s’assignen punts per experiències o solvències econòmiques, com les clàusules passen per davant del sentit comú. Realment una oferta de quatre mil euros més o menys ha d’acabar decidint una cosa així? No ho sé, algú em defensa els tècnics i posa en el punt de mira els responsables polítics. No ho sé, però sembla molt gros que tot això estigui passant. El Truffaut que coneixem només pot continuar essent el Truffaut si es porta com s’ha portat. Fer-ho d’una altra manera serà lícit però no serà el Truffaut. I si no ho fa el Truffaut, la pregunta és si val la pena una gestió privada d’un establiment públic com el Modern feta d’aquesta manera. Segur que aquí molta gent es deu haver equivocat a l’hora de fer les coses i no sé si es podrà resoldre. Ara, de polseguera, en portarà.

Divendres, 10 d’abril

Presència, revista en el record

Tal dia com avui de fa 61 anys va sortir al carrer el primer número de Presència. Només el pes del senyor Manuel Bonmatí Romaguera ho va permetre. El títol en castellà, ben trobat i degut al suggeriment d’algun censor del règim que sabia que amb un accent es podria catalanitzar. El senyor Bonmatí en fou el primer director i aviat va ser substituït per Carmen Alcalde, amb Maria Rosa Prats. Aviat en Daniel Bonaventura en farà una conferència a Girona, que ja va fer a Barcelona, sobre Carmen Alcalde i la seva presència. Incòmoda amb el règim, va acumular multes, i dos anys després la direcció va ser rellevada i Presència va ser gestionada per l’equip que dirigia Narcís-Jordi Aragó. El com i el perquè estan molt ben explicats. La intervenció decisiva del bisbe Jubany i el donatiu a la Creu Roja polaca van fer la resta. El Ministeri d’Informació i Turisme els va massacrar amb multes i amenaces de tancament, cosa que es va concretar utilitzant temes administratius el 1971. La mà negra del governador civil Victorino Anguera Samsó era al darrere. Un llarg procés judicial va permetre reobrir tres anys després. Presència va tenir diverses etapes i distribució nacional, però sempre va ser econòmicament feble. Aragó va deixar la direcció el 1979 i durant tres anys en Pere Madrenys en va ser el director, la periodicitat va passar a mensual, fins que va dir prou, perquè no se sostenia econòmicament. El Punt la va salvar i comprar i la va convertir en el seu suplement setmanal. La revista va agafar volada pel que fa a difusió primer amb l’augment propi del diari líder a les comarques gironines, després amb la seva expansió territorial i finalment amb la suma de diverses revistes setmanals, primer, i diaris de tot el país després. En una primera etapa va superar els 60.000 exemplars setmanals. A la segona va superar els 120.000 exemplars, quan es distribuïa amb vuit diaris de l’àmbit lingüístic català. Sempre amb la defensa de la llengua i els Països Catalans al davant de tot. El maig del 2018, després de 53 anys, Presència va donar pas al setmanari La República. Però Presència, de la qual vaig ser responsable durant més de dos anys, com ho van ser abans i després en Joan Vall, l’Emili Gispert, en Carles Puigdemont, en Joan Ventura, en Xevi Xirgo i en Miquel Riera... ha deixat petjada i forma part de l’imaginari periodístic dels Països Catalans.

El present de les revistes locals

L’Associació La Miniua organitza a la Torre Desvern de Celrà, una trobada de revistes amb un títol ben suggeridor: Més present que futur. El motiu és el 30è aniversari de La Llera del Ter, la revista que ara tiren endavant, amb molta gent, la Mar Camps i la Lia Pou. Hi participa el Col·legi de Periodistes i la Càtedra Hipòlit Nadal Mora i l’Ajuntament de Celrà, representat per Pere Martín, periodista col·legiat i regidor de Patrimoni. En parlen responsables d’El Sotrac, de l’Alt Empordà; Cinniana, de Cervià de Ter; Som del Pont, del Pont Major; Grana, de Viladasens, i La Roca de Migdia, de Mieres. Un bon debat en què es va parlar, poc, del passat històric de les revistes locals i comarcals, del present ben viu però complicat pel que representa en molts casos de voluntarietat i esforç i amb el tema econòmic al darrere, i també d’un futur que tots volem optimista. Hi havia representants d’altres revistes, com ara Parlem de Sarrià i Llum i guia, de Cassà de la Selva, amb l’incombustible Joan Carles Codolà, secretari també de la junta de l’ACPC. Segurament i per iniciativa de la Lia i la Mar, en sortirà una gran trobada de revistes locals i comarcals, que fan periodisme però sobretot creen comunitat. Gent amb compromís amb els pobles i amb la preservació de la memòria. Es prepara un estudi que vol demostrar que on hi ha premsa local, l’extrema dreta ho té més complicat. En tot cas els mitjans locals són garants de la qualitat democràtica, la cohesió social i, sobretot, la preservació de la memòria històrica i d’explicar, i fer-ho bé, allò més proper. Com va escriure Salvador Cardús i cita constantment en Joan Vall, hem d’estar atents a les grans autopistes de la informació, però és imprescindible mantenir nets els corriols més propers. Els mitjans de casa.

De la Residència al Trueta, setanta anys d’hospital

Tal dia com avui de 1409 el que després va ser sant Vicenç Ferrer va predicar davant de més de vint mil persones al convent de Sant Domènec. Quina capacitat de convocatòria. Però la data la tinc marcada perquè fa setanta anys es va inaugurar la Residència Sanitària. El que anys després va ser batejat com hospital universitari Josep Trueta, honorant el gran metge que va salvar tantes vides amb la seva recerca i que va ser sempre fidel al país i a la llengua. Un nom molt més adequat per a un hospital que el de Mariano Álvarez de Castro, ben retratat per Prudenci Bertrana. Durant tot el matí, a l’Auditori de Girona hi ha actes commemoratius. Per a molts gironins aquella llavors immensa construcció tan lluny de la ciutat va ser, i encara és, “la Residència”. Era terme municipal de Sant Gregori, fins als canvis de límits que van fer que Domeny, Fontajau i Sant Ponç passessin a ser terme municipal de Girona. A la Residència hi han nascut milers i milers de gironins, de tal manera que per a l’Ajuntament de Sant Gregori va ser un autèntic problema quan tanta i tanta gent demanava partides de naixement. Ara s’acaba una gran obra a l’antic Trueta, mentre continuen els tràmits urbanístics per tal de tirar endavant el nou campus de salut de Salt, el nou Trueta, que anirà de bracet amb les facultats de medicina, infermeria i dels nous estudis de farmàcia, previstos per al curs 2027/28. Una gran obra de país que no pot quedar endarrerida i que no pot deixar que el Clínic li passi al davant. Tothom assegura que no. Tant de bo. Tindrem nou hospital el 2031? On cal signar?

Prec a l’hospital Trueta. No perdem el català, sisplau

Sempre he defensat la sanitat pública que tenim, aquella que aquells malànimes del ministre i de qui havia de controlar corruptes i no es controlava ni ell mateix, van assegurar que se l’havien carregat. Tenim grans professionals. I ara que falten metges del país i diuen que hi haurà noves places, president Illa dixit, cal continuar amatents al nivell sanitari que tenim però també a la manera com volem ser atesos: en la nostra llengua, que hi tenim tot el dret. Hi ha massa metges que no ens entenen, cosa que és un problema, i massa metges que no ens volen entendre en català, cosa que és inadmissible. Un bon amic m’explica el cas d’un gran amic seu, ingressat per un tractament complicat. Un home culte que va quedar absolutament astorat quan li van donar uns papers amb les recomanacions que havia de seguir en el procés de tractament. Ben específiques i ben explicades i en un perfecte castellà. Amb el segell de la Generalitat de Catalunya i del Departament de Salut. Però en castellà. I redactades per un metge ben català. Un error? Voldria pensar-ho. Gestors del Trueta, per molts anys, però no renunciem al català. Sisplau!

La Memòria de Miquel Riera

Emporion acaba de publicar Evocació, un magnífic llibre que recull articles del periodista d’aquest diari Miquel Riera, que hi ha bolcat la seva memòria personal i compartida, de fet, persones i vivències del seu poble, Torroella de Montgrí. Els ha anat publicant des del novembre del 2002 i són records, fragments de vida quotidiana, vivències personals dels anys seixanta i setanta del segle passat, amb una portada del llibre amb una foto de casa seva. El llibre es presentarà a Torroella de Montgrí dissabte vinent, dia 18, al Museu de la Mediterrània, amb la participació del pedagog Jordi Plana. També a Girona, el 14 de maig, a la Casa de Cultura, amb la participació del periodista Salvador Garcia-Arbós. Són articles en els quals en Miquel Riera (Torroella de Montgrí, 1960) passa revista a esdeveniments familiars i celebracions, on escriu sobre la muntanya, les Medes, la tramuntana, la venda de llet a casa seva, l’anar a recollir pomes, el pas del temps, i de celebracions com ara anar a esperar els Reis o el Ram, o el gran esdeveniment que va representar per a Torroella, pàtria del mestre Vicenç Bou, ser escollida Ciutat Pubilla el 1975, quan en Miquel tenia quinze anys. En Miquel escriu com una manera de recordar anys enyorats, i ho fa des de l’experiència personal. Per a ell aquests articles digitals recollits ara en paper són “un gran regal” que li arriba després d’haver publicat L’ombra dels ocellots, la seva primera novel·la amb la corrupció urbanística a la costa com a teló de fons.

© El Punt Avui