El que representa el cinema Truffaut no es pot perdre

M’arriba ben aviat i durant el dia la notícia s’escampa per tota la ciutat i deixa la gent que es considera ben informada estupefacta. El Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona ha perdut el concurs per gestionar el cinema Truffaut que ha convocat l’Ajuntament de Girona. Molta gent en parla, menys el col·lectiu, que, pel fet que encara no s’ha fet pública la notícia, no vol opinar-ne i en certa manera demana que s’esperi a una reunió que ha de tenir lloc divendres per mirar de trobar una sortida. Hi ha mitjans que decideixen esperar, però dissabte la notícia es publicarà i llavors sí que els mitjans nacionals voldran saber-ne moltes més coses. Aquell dia faig una trucada discreta a una persona de l’Ajuntament i em demana prudència perquè el concurs encara no està adjudicat. Em diuen que hi ha coses a fer. Els crítics, la gran majoria amics, també pensen que alguna cosa es pot moure, però és evident que el que circula pel carrer és veritat, que s’ha fet un concurs i que una empresa de Cambrils hi ha participat i se l’ha adjudicat. “Els concursos els carrega el diable”, diu una amiga, molt entesa en el món cultural i de la gestió pública, ara diputada. Deu ser això. Quan es publiqui la notícia, Josep Maria Fonalleras escriurà: “El Cinema Truffaut és una estructura gironina d’estat. Des de la història acumulada, la intervenció decisiva en la vida cultural, el lligam amb l’art –Serra, Huppert, Doinel... i tants altres–, les iniciatives altruistes, l’amor pel cinema.” I conclou contundent: “No es pot perdre, tot això.” la gestora cultural –i tantes altres coses més– Íngrid Guardiola, que havia format part del col·lectiu en els darrers vint anys, recordava: “El col·lectiu és un acte de generositat i cinefília sense precedents. Si la pèrdua es confirma, la servitud dels protocols és el que queda. També la protesta. Esperem.” Sorgeixen moltes veus. Parlo amb membres del col·lectiu i els veig abatuts. “Ningú no es va presentar pas després de la pandèmia”, es queixa un d’ells. Ningú no se l’esperava.

No entraré ni per un moment a explicar la història del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona ni del Truffaut perquè és prou coneguda. No entraré tampoc en el legítim dret que deu tenir una empresa privada a presentar-se a un concurs públic i guanyar-lo. Potser sí que em preguntaré què millor cosa es pot aportar al concurs que el que han fet durant tots aquests anys la gent del Col·lectiu de Crítics. El Truffaut és alguna cosa més que un simple cinema. Cert que a Girona ciutat n’hem perdut tots els històrics i alguns dels nous, però ens queden encara els O Cine, els antics Òscar de la família Agustí, que tant va tenir a veure amb el naixement del que després va ser el Truffaut. No preguntaré com es fa un concurs públic perquè ara no m’interessa especialment, però això no vol dir, de cap de les maneres, que estigui d’acord amb això. Per fer un cinema privat, no cal un espai com el Modern. He après que molts concursos públics que es decideixen pel preu o per quatre collonades més, acaben resultant molt més cars a l’administració. Tampoc m’agrada allò que tothom pugui aspirar a qualsevol cosa. Així resulta que una revista feta a Girona es pot acabar maquetant a les Castelles o imprimint ves a saber on. Després ens faran discursos de sostenibilitat. Amb sentit comú n’hi hauria d’haver prou. I és el sentit comú el que em porta a dir que cal buscar una solució per al Truffaut. Per com es gestiona actualment i fa la feina que fa, que és molta més que projectar pel·lícules. El Truffaut fa cultura i fa comunitat, i això........

© El Punt Avui