Hi ha vegades que, quan surts d’un espectacle, te’n tornes a casa content. I hi ha vegades que te’n tornes a casa flotant. És el que m’ha passat després de veure El barquer dirigit per Julio Manrique al Teatre Lliure. L’obra ens parla de la Irlanda del Nord dels anys vuitanta, explicada des de la història minúscula d’una família, que és la millor manera d’explicar la Història en majúscula.

El record del que va significar l’IRA en aquells temps m’ha portat irremeiablement a l’ETA de la meva joventut. L’ETA que gairebé cada setmana tacava els carrers de sang, la que va atemptar al meu barri i em va fer adonar de la proximitat de la violència, la que va cometre la bestialitat d’Hipercor, la que es va creure amb el dret de posar fi a la vida d’un home bo i savi com l’Ernest Lluch.

Recordo aquell ambient de violència, afortunadament superat, i em fa molta pena sentir com alguns opinadors continuen recorrent a ETA de manera interessada per polaritzar, i sobretot desviar, el debat públic. Quan sento la presidenta madrilenya dir que ETA està més forta que mai, penso que ha tocat el........

© El Punt Avui