Hi ha vegades que, quan surts d’un espectacle, te’n tornes a casa content. I hi ha vegades que te’n tornes a casa flotant. És el que m’ha passat després de veure El barquer dirigit per Julio Manrique al Teatre Lliure. L’obra ens parla de la Irlanda del Nord dels anys vuitanta, explicada des de la història minúscula d’una família, que és la millor manera d’explicar la Història en majúscula.

El record del que va significar l’IRA en aquells temps m’ha portat irremeiablement a l’ETA de la meva joventut. L’ETA que gairebé cada setmana tacava els carrers de sang, la que va atemptar al meu barri i em va fer adonar de la proximitat de la violència, la que va cometre la bestialitat d’Hipercor, la que es va creure amb el dret de posar fi a la vida d’un home bo i savi com l’Ernest Lluch.

Recordo aquell ambient de violència, afortunadament superat, i em fa molta pena sentir com alguns opinadors continuen recorrent a ETA de manera interessada per polaritzar, i sobretot desviar, el debat públic. Quan sento la presidenta madrilenya dir que ETA està més forta que mai, penso que ha tocat el sostre de la indecència. És la prova que alguns vivien millor amb l’existència d’una organització armada i que hi ha un estat profund que no volia que desaparegués. No parlo dels polítics que hi van perdre companys, germans o amics, seria molt injust afirmar-ho. Però sí d’alguns patriotes que no tenen escrúpols a fer la guerra bruta o a infiltrar efectius en moviments socials pacífics.

‘El barquer’ ens referma en allò que ja sabíem, que el terrorisme, sigui del signe que sigui, és devastador, tant per a les víctimes com per als botxins. Malbarata vides, destrueix famílies, paralitza societats i les enterra sota la por i el dolor. Per això hem de recordar que ho vam fer bé. Que l’opció pacífica i democràtica era l’única opció per al nostre país, malgrat la derrota i la decepció. Hem de recordar que han hagut d’inventar-se violència i corrupció on no n’hi havia per poder reprimir un moviment amb l’únic crim d’exercir el seu dret a decidir omplint les urnes. N’hi ha que creuen que vam anar amb el lliri a la mà, que pensen que ens vam mostrar dèbils davant del món i no ens prendran mai seriosament. En canvi, crec que és precisament la nostra voluntat d’evitar la violència el que ens fa més forts. Pots condemnar un delicte, però un sentiment?

Encara sobre espectacles: acabem de veure un espectacle televisiu d’aquells que faran història. El nivell de polarització i agressivitat a què han arribat els polítics i els mitjans de comunicació de Madrid contrasta clarament amb el que hem vist a Catalunya aquests dies amb la celebració dels 20 anys del Polònia. Líders de tots els pelatges asseguts en el mateix teatre i aplaudint les seves caricatures, divertits. Humor intel·ligent, sàtira més entranyable que cruel. Molta professionalitat i molt de talent. Una idea que, amb els anys, ha estat capaç de generar moltes complicitats. Ara que els del PP volen fer una llei per establir els requisits que s’haurien de demanar als immigrants per tenir l’honor de ser espanyols, crec que molts de nosaltres podem dir que sentim l’honor de ser d’un país capaç de fer productes culturals com el Polònia. Crec que ens agrada més viure poloniaïtzats que polaritzats. (Proposo la fórmula com a nou embarbussament.)

Aquest és un any de commemoracions, perquè amb la mort del dictador en aquest país es van posar en marxa moltes coses, com el Teatre Lliure, que amb el nom ja feia tota una declaració d’intencions. Un teatre que va néixer amb la voluntat de fer-nos més crítics i, per tant, més lliures. Amb una concepció molt llunyana de l’entreteniment anestesiant i xaró promogut pel règim anterior.

I un altre exemple molt proper: el diari Avui, a punt de celebrar els 50 anys de vida, gràcies al compromís de molta gent i a la capacitat d’esquivar l’intent de sabotatge per part del Ministerio de la Información de l’època, com ens explicava en Jordi Panyella aquesta mateixa setmana. Persones que, en el seu dia, van entendre el que li he sentit dir a l’escriptor sabadellenc Roc Casagran. Que la llengua no és només una eina de comunicació, perquè si ho fos, sent pragmàtics, ja hauríem adoptat tots l’esperanto. La llengua és una cosmovisió. I els fundadors de l’Avui van tenir el convenciment, en aquell moment, que calia explicar el món amb la nostra llengua i des de la nostra visió.

© El Punt Avui