Pressuposem el ciutadà Ics, per dir-ne d’alguna manera que ja el predestini a haver de menester algun dia els serveis públics de salut. Posem també que és una persona normal i corrent, com tu o jo, no pas un esquenadret o un vividor (un cantamanyanes, en deien les nostres mares, amb aquella alegria folklòrica que em fa enyorar certa desimboltura que hem perdut amb la normalització lingüística); algú que neix, el bressolen, l’alimenten, l’eduquen, cursa algun estudi de grau petit, mitjà o alt i acaba, ai jo, com tots nosaltres, pecadors irredempts, ingressant en el gran magma del mercat de treball. Aquí el ciutadà Ics descobreix per primera vegada a la seva vida, i per molt que l’hagin anat advertint els seus progenitors en les etapes precedents, que no és propietari del seu temps. Que passaran anys, molts anys, abans que torni a tenir dret a decidir què en fa, d’aquest temps, si el perd, si l’aprofita, si s’hi abraça o s’hi deixa morir lànguidament.

A la feina, Ics s’adona que és una peça minúscula en un engranatge de producció il·limitada, siguin botifarres, informes, pisos, pans de quilo o articlots com aquest. Però com que no és un esquenadret, s’hi aplica en la mesura de les seves capacitats, el seu talent, els estímuls que rep i el seu potencial energètic. Aquest darrer, per desgràcia, i segons........

© El Punt Avui