Pressuposem el ciutadà Ics, per dir-ne d’alguna manera que ja el predestini a haver de menester algun dia els serveis públics de salut. Posem també que és una persona normal i corrent, com tu o jo, no pas un esquenadret o un vividor (un cantamanyanes, en deien les nostres mares, amb aquella alegria folklòrica que em fa enyorar certa desimboltura que hem perdut amb la normalització lingüística); algú que neix, el bressolen, l’alimenten, l’eduquen, cursa algun estudi de grau petit, mitjà o alt i acaba, ai jo, com tots nosaltres, pecadors irredempts, ingressant en el gran magma del mercat de treball. Aquí el ciutadà Ics descobreix per primera vegada a la seva vida, i per molt que l’hagin anat advertint els seus progenitors en les etapes precedents, que no és propietari del seu temps. Que passaran anys, molts anys, abans que torni a tenir dret a decidir què en fa, d’aquest temps, si el perd, si l’aprofita, si s’hi abraça o s’hi deixa morir lànguidament.

A la feina, Ics s’adona que és una peça minúscula en un engranatge de producció il·limitada, siguin botifarres, informes, pisos, pans de quilo o articlots com aquest. Però com que no és un esquenadret, s’hi aplica en la mesura de les seves capacitats, el seu talent, els estímuls que rep i el seu potencial energètic. Aquest darrer, per desgràcia, i segons confirmen estudis molt rigorosos de revistes tipus The Lancet, Harvard Health Journal o Medical Research, per dir-ne algunes a la babalà (la mare, sempre tan estupenda, en diria “a la tuntún”), es veu que disminueix progressivament amb l’edat, així com la capacitat de concentració, l’esperit de superació personal, l’esperança en la millora col·lectiva i la pau al món i, d’una manera més imprecisa, la disposició a deixar-te donar pel sac en general. El cas és que Ics, mentre va fent tan animosament com pot, de vegades es troba malament. Què fa? Se’n va al metge a demanar la baixa? No, per déu! Aquest dret només se’l prenen els esquenadrets (alerta: “se’l prenen”, no “el tenen”, he dit, per si algú detecta la diferència acusatòria). Aquest ciutadà exemplar sap que s’ha de produir fins a la fi dels dies i, per tant, amb grip, amb migranya, amb les cervicals contracturades, amb una depressió de cavall, amb un embaràs de risc, amb pedres a la vesícula o amb la pròstata inflada com un pebrot continuarà a peu d’obra, com un campió, o com un idiota que s’ha pres al peu de la lletra, tal com li van inculcar de petit, la balança harmònica entre els drets i els deures socials. Si s’aturés a comptar els dies que ha anat a la fàbrica, al despatx o a enfilar-se a la bastida amb febre, o amb l’esquena trinxada, o amb ganes de vomitar potser li sortirien entre dues i tres setmanes de baixa a l’any que ha estalviat a la Seguretat Social a compte del seu propi benestar. Però no ho fa: no té temps, ha de continuar produint.

D’aquests ciutadans Ics que no s’agafen la baixa ni que els matin (és un dir, és clar: si els maten, eureka!, una contribució menys per al saturat sistema de pensions) no se’n canta mai ni gall ni gallina (això ho deia l’àvia, que quan parlava tenia l’elegància d’un cònsol honorari). Quan els empresaris es queixen de les pèrdues astronòmiques que els genera l’absentisme laboral, s’obliden sempre d’esmentar el cas contrari i bastant més nombrós, el dels soferts ciutadans Ics que hi són a tota hora, fins i tot fora d’hora, anteposant el règim monstruós de producció ininterrompuda a la seva salut, a la família, a la seva integritat mental i moral. En el règim disciplinari instaurat pel postcapitalisme, la baixa, si no és un indicador d’oportunisme, ho és encara d’algun defecte molt pitjor: és una mostra de feblesa, d’incapacitat, d’inadaptació, de fracàs. És d’inútils i perdedors. Al sistema li resulta molt més rendible inocular aquest estat de vigilància policial dins de cada treballador que no pas recórrer a la vella amenaça de l’expedient sancionador o l’acomiadament, que amb les successives reformes ja no costa ni tres rals. Per això s’entén tan poc que la consellera de Salut, Olga Pané, hagi posat el dit a l’ull als esquenadrets, pobrets, que són una immensa minoria, oferint incentius als ambulatoris que posin més traves a les baixes laborals, per si de cas algun ciutadà Ics que ja no podia amb la seva ànima se’ls hi ha colat i se n’ha anat al metge argumentant alguna cosa així com ara “mira, jo ho entenc tot, però ja n’estic fins als collons”.

La portaveu del govern, Sílvia Paneque, va negar ahir que la consellera hagués fet servir la paraula “incentius”, però si l’objectiu del pla és “millorar la gestió i assegurar els recursos” dels ambulatoris perquè “les baixes mèdiques durin el temps que requereixen”, costa poc deduir que l’objectiu no és pas millorar la salut del pacient, sinó fiscalitzar-la i culpabilitzar-lo a ell del retard en la cura. Els mateixos sindicats de metges s’han posat les mans al cap davant les decisions que a vegades prenen els polítics amb la neurona festiva que els queda lliure després de cobrar sous, dietes i comissions, i més en plena setmana de mobilitzacions dels professionals de la salut per denunciar unes condicions de treball abusives i fins i tot temeràries. Perquè el fet és que ells són, ves per on, els primers ciutadans Ics que tenim casa.

© El Punt Avui