El que alguns governs europeus anomenen “crisi migratòria” no és cap emergència. És el resultat previsible d’una arquitectura dissenyada perquè determinada mà d’obra arribi, treballi i romangui en situació de vulnerabilitat. El 14 d’abril, el Consell de Ministres va aprovar un decret de regularització que, segons les estimacions de l’executiu i d’organitzacions del tercer sector, podria emparar prop de mig milió de persones. Les patronals del camp, la construcció i les cures ho van aplaudir perquè els seus sectors en depenen. Aquella mateixa setmana, PP i Vox segellaven a Extremadura un acord que incorporava la “prioritat nacional”, la preferència dels ciutadans espanyols sobre els estrangers en l’accés a serveis i prestacions. El decret millora vides. El pacte retalla drets. Tots dos són expressions diferents de la mateixa arquitectura.

Europa ha decidit concentrar els seus recursos en la restricció i el control, mentre manté infrafinançades les actuacions sobre les causes de l’èxode i margina les polítiques d’integració. Brussel·les condiciona els acords de cooperació amb països com el Mali........

© El Punt Avui