En plena setmana negra ferroviària –amb el president encara hospitalitzat, el caos absolut instal·lat a les vies i la indignació ciutadana desbordada per tanta humiliació acumulada–, el conseller Dalmau va oferir al Parlament un “pacte de país” per refundar el sistema de Rodalies. Pacte de país és una expressió que té força, encara que s’hi pugui recórrer en un moment donat per tirar pilotes fora, guanyar temps o desafiar l’oposició a arremangar-se i ajudar a solucionar el desgavell que tant critica. El necessitem per a Rodalies, però també per a la sanitat, l’ensenyament, la llengua, el finançament, l’energia, l’habitatge, la sobirania alimentària, el medi ambient... El problema és que pacte de país ressona massa sovint com una expressió buida. Hauríem de saber, primer, què entenem per país i admetre que pacte és un instrument inservible si no es pot aplicar a un objectiu compartit. I, és clar, ja sabem de la dificultat de conjugar visions distants –per no dir radicalment oposades– sobre la societat, el territori, la nació. Però alguna cosa haurem de fer per sortir de la paràlisi, per trencar la supeditació que ens anul·la com a nació i deixar de veure com el país, el que trepitgem i respirem cada dia, ens està caient a trossos.

© El Punt Avui