Cuba ja és l’altre món. Ni tan sols és el món d’ahir, aquell que va viure sense vergonya, però avergonyit, la terrible confessió sense causa d’Heberto Padilla, el poeta que va ser condemnat a ser infeliç. Cuba es va trencar quan aquest país petitó va acabar amb les ànsies de la Revolució per concedir-se a si mateixa una revolució petitona que ben aviat va deixar la llum. Fins avui, quan ja no hi ha llum, i en aquest cas no és una metàfora sinó una pena...

Vaig conèixer Cuba, l’Havana i tot el que hi havia als seus bonics voltants, quan em quedaven escletxes d’aquella ansietat de Revolució amb majúscules. Era el setembre de 1991. Vaig acompanyar un amic que anava cada any a viure a la capital i on fos els vestigis d’una vida que ja s’havia esllanguit, i encara no sabíem que era per sempre. En aquella ocasió, que per a mi va ser la primera i seria l’última, vam viure fets surrealistes.

Era el temps en què van afusellar un dels herois de la Revolució, que va ser trobat a faltar a l’Àfrica, on Cuba era omnipresent. Havíem decidit, el meu amic i jo, que havíem de viatjar a l’interior a trobar-nos amb unes joves que venien de Gran Canària que havien anat a passar l’estiu en un dels centres........

© El Periódico (CAT)